A principis de gener, una de les primeres decisions de Pedro Sánchez, fins i tot abans de la presa de possessió el nou ministre de Justícia, va ser el nomenament de Dolores Delgado com a fiscal general de l’Estat. Inevitablement, la personalitat de l’elegida i aquesta pressa en nomenar-la van ser llegides en clau de compensació pel suport d’ERC a la investidura de Sánchez. Se suposava que Delgado, una persona de total confiança del president socialista, pilotaria el que el propi Sánchez va definir com a “desescalada” judicial contra l’independentisme. La dreta política i mediàtica i els propis fiscals van posar el crit al cel.
Mig any més tard, acabem de veure el resultat de tot això. El Tribunal Suprem s’ha autoatribuït les funcions de vigilància penitenciària i, en col·laboració amb els fiscals, ha liquidat els beneficis de què disposaven els presos polítics catalans. Tot plegat, amb l’argument que no estan penedits dels seus objectius polítics i que no se’ls ha reeducat ideològicament a la presó. Una exhibició que aproxima els fiscals espanyols a la psiquiatria punitiva que va aplicar-se a l’URSS de Stalin i l’Espanya de Franco. El disident no és un discrepant, sinó un boig que cal tractar.
En aquestes condicions es fa impossible que el president Torra assisteixi a la conferència de presidents autonòmics que presideix el rei d’Espanya a la Rioja, de la mateixa manera que la taula de diàleg s’ha convertit en una simple excusa per a què ERC voti els pressupostos del PSOE. De Madrid no arriba res que no sigui algun fil de Twitter de Podemos lamentant que els independentistes catalans es podreixin a la presó. Tenir dignitat també és fer política.
