El president de la Generalitat, Quim Torra, ha convocat per divendres una segona taula de partits catalans. Aquesta segona convocatòria arriba després que la primera, que es va celebrar a instàncies del PSC mesos enrere, no arribés a cap mena d’acord palpable. Tenen raó les formacions que recorden —ho han fet tant Cs com la CUP— que el Parlament de Catalunya és ja en si mateix una taula de partits. Aquí hi poden cada dia debatre, discutir i arribar a acords perquè aquest és el seu deure i per això la ciutadania hi diposita la seva confiança.
La taula de partits de divendres es convoca mentre es defineix com s’ha de concretar la taula de diàleg entre governs que, al seu torn, sorgeix per impuls d’un acord pres en una taula de negociació de dos partits, el PSOE (també PSC) i ERC, que va acabar facilitant la investidura de Pedro Sánchez gràcies a l’abstenció dels republicans.
El diàleg per resoldre el conflicte català transcorre per unes vies complicades perquè els que estan cridats a participar-hi exigeixen punts de partida bàsics contradictoris i reclamen que tothom els accepti abans d’asseure’s. És a dir, sembla més aviat que les diferents formacions polítiques volen aparentar un tarannà dialogant però encara l’han de demostrar. No s’entén que no es vulgui dialogar per mirar de solucionar un conflicte simplement perquè amb qui t’has d’asseure no està d’acord amb el teu posicionament. Precisament per això cal asseure’s a parlar.
Així doncs cada dia es fa més difícil seguir la política catalana, que sembla que busqui en aquestes taules infructíferes, que donen lloc a noves taules (difícils de conformar perquè no són del gust de tothom), generar la sensació que es fa alguna cosa per sortir del bucle. Seria molt bona notícia que aquesta dinàmica es capgirés divendres i la reunió a Palau es dotés de contingut, afavorint sortir d’aquesta enginyeria de taules desconcertant que sembla abocada a un estrepitós fracàs.
