Tres anys d’exili en una democràcia europea han evitat que Adrià Carrasco fos detingut, emmanillat, vexat, humiliat, traslladat a Madrid enmig d’amenaces i insults, empresonat… Tot a causa d’un dels molts muntatges policials amb què el règim espanyol ha intentat atemorir les bases socials de l’independentisme. Unes detencions arbitràries que s’han utilitzat políticament per desmobilitzar una societat altament polititzada i difícil de realinear.
La valentia d’Adrià Carrasco, retornat amb el cap ben alt i les idees molt clares –i la dignitat de Tamara Carrasco– són el paral·lel popular de la victòria judicial, explícita i definitiva, de Lluís Puig i la resta de dirigents polítics exiliats. Un recordatori de què la majoria social de l’independentisme continua intacta, malgrat la confusió que provoquen les discrepàncies entre els diversos partits i organitzacions que la representen.
La reconstrucció estratègica necessita acords per dalt, no pas convèncer les bases socials de l’independentisme, que continuen determinades i mobilitzables. L’Adrià Carrasco n’és un exemple evident. Així que bentornat a la remuntada, Adrià.
223 
144 
