Dos mesos després dels indults, Catalunya ha retornat -com a mínim temporalment- a la plena condició de comunitat autònoma de règim comú. Amb, només, dues excepcions. Una, l’exili i el front judicial obert fora de les urpes de l’ultrajustícia espanyola. I la segona, la taula de diàleg que es manté viva i se suposa que ha d’encarar el conflicte entre Catalunya i Espanya per la via del diàleg entre ambdós governs.
El fet és que el recorregut judicial a Europa és absolutament incert i està sotmès a uns ritmes encara més imprevisibles. No així la mesa de diàleg, que té data fixada per al 13 de setembre i uns interlocutors clars. Però que és un instrument que, per ara, té diverses mancances que el fan inviable. D’entrada, no hi ha ni hi haurà una oferta de l’Estat sobre un hipotètic canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya. I el més important: La part catalana no té absolutament res que posar damunt la taula, especialment després que una part substancial de l’independentisme hagi renunciat, d’entrada, a qualsevol moviment de desobediència.
Aquest espai d’indefinició té l’ajuda decisiva de la pandèmia, que impedeix les grans mobilitzacions que han caracteritzat l’evolució política en els últims temps. És justament això el que fa possible la col·laboració autonòmica entre el Govern i La Moncloa. Un parèntesi que, tard o d’hora, es tancarà i retornarà el conflicte a una fase molt més avançada, amb un nivell d’exigència superior respecte a la classe política independentista.
