La sentència del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les que denega definitivament l’entrega del conseller a l’exili Lluís Puig no s’estalvia retrets a Espanya. A mesura que en coneixem els detalls, com publica avui Quico Sallés, queda cada cop més clar que la justícia espanyola s’ha guanyat a pols el ridícul en aquest intent d’euroordre. La resolució dels magistrats flamencs, a part de recordar que el Suprem incompleix la jurisprudència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, troba inexplicable que es pretengués colar com a “corrupció” el fet d’organitzar un referèndum al qual tothom estava convocat a participar, tants els partidaris del ‘sí’ com els partidaris del ‘no’. Segons la resolució belga, perquè hi hagi “corrupció” –la casella que va marcar Pablo Llarena en un intent desesperat– el presumpte autor del delicte ha d’haver actuat amb la intenció d’obtenir algun “avantatge” –per a ell o per a qui vulgui afavorir–, i això no casa amb una votació oberta a tothom, fins i tot per als que pensen diferent dels organitzadors.
La perplexitat dels magistrats belgues, que deuen considerar que si no estàs d’acord amb el que proposa un referèndum el que has de fer és anar a votar ‘no’, de ben segur que tindrà la cara B en la sorpresa dels jutges espanyols, que no entendran per què aquest tribunal de Brussel·les fica el nas fins a aquest punt en els seus afers. Segons el punt de vista espanyol, quan es tracta d’una euroordre, el país receptor gairebé hauria de limitar-se a fer un acte automàtic d’entrega del perseguit a la justícia emissora de la petició. Al·leguen que el mecanisme es va concebre així, basat en la confiança entre els estats membres de la UE. Però és precisament la confiança el que està fallant: els jutges flamencs desconfien dels mètodes dels seus homòlegs espanyols i no volen empastifar el seu prestigi seguint-los el joc.
54 
1 
