L’espectacle reiteratiu de tots els estaments espanyols defensant la seva Constitució amb cara de rutina ha tornat el dia 6 de desembre, com els anuncis de torrons. Aquest any, enmig d’un pont especialment llarg que fa que la notícia sigui més l’ocupació hotelera i de les vendes a les botigues –benvingudes siguin– que les reflexions polítiques que es podrien fer si algú reflexionés. La salmòdia de Pedro Sánchez intentant ser més espanyol que ningú, Pablo Casado dient-li que no n’és prou i Jaume Asens fent veure que és possible una Espanya millor ja no mou ningú de la cadira.
Al marge de les seves fílies i fòbies i de la seva competència electoral eterna, el PSOE i el PP volen més o el mateix per a Espanya, encara que discrepin –sovint només retòricament– sobre com aconseguir-ho. Això vol dir que volen el mateix per a Catalunya. És el que Sánchez ha expressat aquest dilluns amb una frase que passarà a la història del pensament dels estadistes: “La Constitució s’ha de complir de pe a pa”. Ho deia per la batussa que manté amb Casado per la renovació del CGPJ però també és un avís a tothom, una declaració de principis inamovible.
Per a Podemos, que continua impassible compartint el govern amb el PSOE, caldria una reforma en profunditat, perquè la Constitució del 78 és “un vestit que s’ha fet vell”. Aquesta metàfora, acompanyada de propostes que serien realment reformadores, podia generar impacte al principi de l’existència del partit que va ser de Pablo Iglesias. Ara tothom ha vist que no aconsegueixen ni retocar un article del Codi Penal –el de la sedició–, i les seves demandes d’obrir la Constitució en canal ja no poden fer ni fred ni calor a ningú.
Com ha dit el president de la Generalitat, per a Catalunya la qüestió no és si la Constitució espanyola es reforma o no. Ja fa molt que gran part de la població catalana ha abandonat aquesta idea com a via per millorar la seva vida i satisfer les seves aspiracions legítimes i democràtiques. Tot i així. és la via que encara defensen els comuns, però si els independentistes, com Pere Aragonès, tenen clar que no és el camí, la seva obligació és posar-se d’acord per trobar-lo. Cosa que no fan.
