El líder de l’oposició espanyola ha dit, formalment, des del faristol del Congrés, que el govern de Pedro Sánchez “ha abandonat un nen de cinc anys mentre els seus socis separatistes diuen que se l’ha d’apedregar“. Ha estat -de moment- el punt més alt de l’erupció de mentides que vomita el sistema polític i mediàtic madrileny contra la societat catalana cada vegada que en té alguna oportunitat. Una família monolingüe castellana, amb la col·laboració del sistema judicial espanyol, imposa als professors i a tots els altres alumnes un canvi de llengua i, paradoxalment, això els converteix en víctimes d’una agressió equivalent al terror antisemita i l’apartheid sudafricà. A un vell professor de 73 anys, jubilat i amb temps lliure, se li escalfa el compte de Twitter i això el converteix, màgicament, en “els socis separatistes” del PSOE. No hi fa res que hagi reconegut l’error personal, sobre aquell tuit es construirà un relat que s’empassarà, acríticament, bona part de l’opinió pública espanyola.
El procediment sempre és el mateix. Després d’engreixar la mentida i deixar-la fixada en articles i tertúlies arriba el candidat a mascle alfa del nacionalisme espanyol i diu “coño“, si pot ser des del Congrés dels Diputats. I aquest “coño“, tan esperat, és el senyal als diputats visigòtics perquè comencin a udolar i ovacionar, dempeus, rabiant i exigint un nou “a por ellos“. “Coño” va manar Tejero i “coño” ha cridat Casado.
Però el més característic d’aquesta política vandàlica no ve dels qui la practiquen, sinó dels qui la consenteixen. L’esquerra espanyola els diu exagerats, no pas mentiders. Perquè el que els molesta és el “coño“, no pas la mentida. I a Catalunya tots sabem que aquesta és la clau.
