Ara costa de veure, però algun dia recollirem els fruits del que està passant aquests dies a Catalunya. La classe política està vivint un xoc històric amb la realitat. De fet s’hi ha estampat. Estem molt lluny del vell oasi català, del dragon khan del tripartit, de la tensió per les retallades i del hàmster del Procés. Som enmig d’una crisi que els polítics simplement no estaven preparats per assumir. Ningú ho estava, però en el seu cas s’està posant de relleu la seva desconnexió amb una realitat que estan descobrint a trompades.
Ahir es va veure amb tota la cruesa que encara viuen en un altre món. Enmig de la desesperació d’autònoms, restauradors, treballadors del sector cultural –que ni tan sols saben si podran tornar mai a la seva feina– i després que tothom hagi vist el fiasco de la gestió de la pandèmia i de la crisi que ha generat, l’eix del debat entre els membres del Govern al Parlament van ser les filtracions. Qui va fer arribar a la premsa l’esborrany del pla de desescalada i qui no va ser. Les filtracions són més velles que l’anar a peu. Que s’estiguin produint ara i en aquesta qüestió –que és una frivolitat– i que provoquin una tempesta a la vista de tothom és un símptoma més de la crisi interna del Govern.
Una crisi com l’actual fa inadmissibles coses que abans eren habituals. Filtracions i gestions fallides, com ha passat amb els ajuts als autònoms. El que fa (o no fa) l’administració avui dia té un efecte brutal. Per això ahir hi va haver un altre ensurt al departament de Treball. S’havia aturat un pla per fer arribar 750 euros per cap a (alguns) treballadors de la cultura per no repetir el mètode dels autònoms, però l’anunci no s’havia despenjat de la web. I va córrer el pànic entre els interessats. A la conselleria van haver de sufocar l’incendi i comunicar a corre cuita que la convocatòria estava suspesa per “repensar” com s’ha de gestionar. Hem canviat el caos per la lentitud. Mentrestant, el conseller Chakir El Homrani era en una presentació telemàtica del llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira: Tornarem a vèncer (i com ho farem). Aquell en què diuen que, per aconseguir que l’independentisme creixi, els partits independentistes han de governar i fer-ho bé.
Unes hores abans, El Homrani admetia al Parlament que no havien sabut “calibrar la resposta” que tindria la convocatòria dels ajuts als autònoms. Hi ha mig milió d’autònoms al país i una gran part estan amb l’aigua al coll. Però el conseller de Treball, amb historial de sindicalista, no va intuir l’estampida que provocaria llançar engrunes per a 10.000 dels 100.000 que complien els requisits. Per això va demanar disculpes a totes les persones a qui s’havia “generat una onada d’insatisfacció”. Per pal·liar aquesta “onada d’insatisfacció”, ha destituït els principals responsables del seu equip, començant per Josep Ginesta, que tenia una trajectòria destacable en la resolució de greus conflictes laborals –com la vaga del metro que amenaçava el MWC durant el primer mandat de Colau. Ell, en canvi, s’ha mantingut en el càrrec. Sense president, ningú el pot cessar i tampoc no es pot nomenar un substitut, de manera que si plegués encara podria fer més mal que bé.
Catalunya s’encamina a unes eleccions en què hi haurà sobre la taula alhora la crisi del coronavirus gestionada de manera erràtica i l’estancament del procés independentista. Amb un govern independentista a la Generalitat, atrapat en els límits de l’autonomisme i castrat per l’asfíxia financera històrica procurada per l’Estat. Es fa difícil de preveure quins efectes tindrà tot plegat sobre la tria de la papereta. És possible que no sigui immediat, perquè el canvi de tendència en el vot sempre és progressiu. I la competitivitat de l’oferta espanyola, amb el desastre del SEPE i l’increment de les quotes dels autònoms com a bandera, és nul·la. Però d’aquí a uns anys la política catalana, especialment en l’independentisme, no la coneixerà ni la mare que la va parir. Esperem.
1 
