Julio Álvarez del Bayo va ser ministre d’Estat durant la Guerra Civil en els governs de Largo Caballero i Juan Negrín. Partidari de la resistència a ultrança, va ser un dels últims defensors de la República des de l’anomenana Posició Yuste, a la demarcació d’Alacant. Va marxar entre els últims, amb les tropes feixistes a escassos quilòmetres del darrer territori controlat per les forces lleials a la República.
Álvarez del Bayo va marxar a l’exili, però no es va rendir mai. La seva negativa a acostar-se al règim franquista li va costar primer l’expulsió del PSOE i, després, la del PCE de Santiago Carrillo, que va estar disposat a renunciar a la ruptura amb el tardofranquisme a canvi de la legalització dels comunistes. Decebut, l’exministre republicà va fundar el FRAP, una organització armada que va realitzar alguns atemptats entre 1973 i 1975 en què van morir cinc policies franquistes i un guàrdia civil. El règim, furiós, va respondre amb una onada de repressió que va portar tres membres del FRAP (Xosé Humberto Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz) i dos d’ETA (Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui) després d’una farsa de judici militar a ser afusellats. Era l’estiu de 1975 i les condemnes -com la de Salvador Puig Antich- continuen essent perfectament legals i vigents.
Això, exactament això és el que recorda i reivindica Cayetana Álvarez de Toledo quan acusa el pare de Pablo Iglesias, antic militant del FRAP, de terrorista. La vigència perpètua de la victòria de 1939 i la derrota eterna de la II República. Els opositors a Franco, Falange i l’aparell repressiu de la dictadura són delinqüents i els policies franquistes, inclosos els torturadors més sinistres, són funcionaris amb medalla, pensió, honors i complements salarials. Les diverses ultradretes espanyoles no sortiran mai d’aquí perquè l’Estat és seu, se’l van guanyar a Gernika i Badajoz, a l’Alcàsser de Toledo i a l’Ebre. Com deia Franco, “quan d’altres van cap a la democràcia, nosaltres ja estem de tornada”.
