El 1902, enmig d’un moviment opositor a la dictadura tsarista fraccionat, amb els dirigents a l’exili o la presó i sense una estratègia clara, Lenin publica ‘Què fer? Problemes candents del nostre moviment’, amb propostes organitzatives i polítiques que van acabar tombant tot un imperi. Naturalment, comparar la Rússia d’aquella època amb la Catalunya actual és impossible, però allà en aquell temps i ara i aquí el problema era i és la manca d’una estratègia viable i amb possibiitats d’imposar-se i guanyar.
I què fer a Catalunya? Doncs ocupar totes les palanques d’influència social. L’1-O va demostrar que l’independentisme, en el seu moment de màxima mobilització i mentre la policia enviada per Madrid agredia els ciutadans que feien cua a les urnes, era incapaç d’aturar, per exemple, el partit del Barça. Dos dies més tard, el 3-O, durant l’Aturada de País es van abaixar les reixes del comerç i de l’administració, però no les de la indústria, que va continuar treballant amb relativa normalitat. Són dos casos de manca d’influència que marquen els límits d’una acció tan ambiciosa com l’intent d’independitzar Catalunya del Regne d’Espanya.
Hi ha molta feina a fer. Entitats, clubs, sindicats, patronals, cambres de comerç, mitjans de comunicació, gremis, col·legis professionals, empreses amb influència social, església catòlica, associacions de veïns… En molts d’aquests àmbits la influència de l’independentisme és baixa i, en alguns, nul·la. L’estratègia, com diria Lenin, passa per aquí. Segur.
