El Món ha seguit aquests últims dies l’operació Cigonya, una caravana solidària de ciutadans autoorganitzats per anar a buscar un grup de refugiats ucraïnesos. Són només 29. Només? És una pregunta que ens estan obligant a fer-nos les autoritats, que demanen que tant l’enviament d’ajut com l’organització i acollida dels refugiats de la guerra de Rússia contra Ucraïna es deixi en mans de les institucions i de les organitzacions homologades i supervisades. Contra aquest punt de vista, hi ha el grau de capacitat logística demostrat pels expedicionaris. Hauria sigut sorprenent si no hi ha hagués el precedent de l’1-O, màxim exponent de la capacitat d’organització d’un poble que encara recorda els seus refugiats del 1939.
Les cròniques de Quico Sallés, el periodista d’El Món que s’ha trobat conduint un dels vehicles de l’operació Cigonya, reflecteixen que la vida real va per una banda mol diferent de l’anhel de control de l’administració, sempre poruga. Com va dir el filòsof Rajoy, els catalans fan coses. Fa de mal dir si sabia el que deia i si el guionista del vídeo publicitari en què va deixar anar aquella frase sabia el que deia. Però està clar que els catalans fan coses. No en tenen l’exclusiva, però és indiscutible que la societat catalana s’ha vist obligada històricament a tenir iniciativa, a ser proactiva des del punt de vista de l’activitat econòmica i també en el terreny de la protecció social. Perquè l’Estat sempre li ha anat en contra, amb centralisme, hostilitat i ineficiència. Per això a Catalunya hi ha tantes pimes, tantes mútues de salut i tantes escoles privades (ara, la majoria concertades).
La discussió sobre si determinats serveis bàsics s’han de continuar gestionant per canals privats al segle XXI és una altra qüestió. Però el que estàc clar és que dir als catalans “quedeu-vos quiets a casa i en tot cas poseu diners on us diguem” és una petició destinada al fracàs. I més, després de dos anys de pandèmia en què la població ha estat teledirigida en tot moment. Els catalans volen fer coses.
