La setmana estranya de la taula de diàleg ha acabat amb un reconeixement força especial. Demòcrates, l’spin-off de independentista d’Unió Democràtica de Catalunya, ha lliurat la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera al president a l’exili Carles Puigdemont. Al novembre atorgarà la mateixa medalla al president d’Òmnium, Jordi Cuixart. El lliurament d’aquest dissabte es va celebrar a Vil·la Denise on el president Francesc Macià va planejar la primera operació que internacionalitzaria l’aleshores separatisme, el complot de Prats de Molló. Una operació militar d’alliberament nacional de Catalunya del jou de la dictadura de Prat de la Riba.
És curiosa aquesta connexió entre Macià i Carrasco. Com diria el savi professor de Vic Joan Brugués, semblen els dos darrers herois romàntics de la Catalunya anterior a la dibuixada per Jaume Vicens Vives. Macià té un reconeixement històric popular i conegut. Però la figura de Carrasco cal recuperar-la. Víctima d’un execrable crim de guerra feixista per catalanista, demòcrata i republicà. Un assassinat després de ser perseguit per comunistes i anarquistes arran de la seva condició de catòlic, tot i haver votat a favor de la polèmica Llei de Contractes de Conreus.
El personatge de Carrasco és un recordatori d’un tipus de política basat en la convicció i la ideologia. D’acord, tot amarat de la llegenda que cadascú ha volgut donar als personatges que van viure i patir una época. Però el fet que s’intentès esborrar la seva memòria és la prova de foc que la seva figura és incòmode. I no només pel patriotisme espanyol que el va assassinar sinó per certa part del catalanisme que sempre acaba enlluernat per la idiosincràcia espanyola.
