El 15 de juny de 2015, dia de la seva primera investidura, Ada Colau va ordenar que no hi hagués tanques protectores a la plaça de Sant Jaume. Havia convocat els seus simpatitzants, que omplien l’espai i aplaudien o escridassaven les intervencions dels diversos portaveus a mesura que anaven apareixent en la megapantalla que retransmetia el ple. En acabar, la nova alcaldessa -ja amb la vara a la mà- va creuar la plaça disposada a donar-se un bany de multituds.
Sense elements de contenció física i amb la Guàrdia Urbana a punt del desbordament, els regidors de l’oposició ho van passar molt malament. A Alberto Fernández (PP) li van dir de tot i van tirar-li, també, de tot: “Vaig tenir la sensació de ser un dels reus que passegen pel mig del poble a les pel·lícules de l’edat mitjana. D’aquells als quals la gent els llançava verdures podrides i els insultava”. I afegia: “Colau anava davant, envoltada pels quatre o cinc urbans que obrien pas, però els altres anàvem darrere. Ens van insultar tota l’estona i ens tiraven bosses plenes de confetti intentant tocar-nos al cap”.
L’ambient era tan agressiu -sobretot contra Xavier Trias- que Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC) es van posar a banda i banda de l’alcalde sortint. El passadís era molt estret i els agents de la Guàrdia Urbana van patir perquè les circumstàncies podien fer possible que hi hagués agressions físiques i, fins i tot, alguna substracció d’armes reglamentàries.
El més significatiu va ser que, en arribar a l’altra banda -i mentre els regidors s’espolsaven com podien els confetti- l’alcaldessa es va girar i els va dir, amb un somriure radiant, “ha estat molt bonic, oi?”.
Se la van mirar, incrèduls… Però cap d’ells va plorar.
