Es diu molt que un dels factors que estan dificultant les negociacions per formar govern és que JxCat no ha paït la derrota respecte de d’ERC. Li costa assumir que els republicans finalment hagin aconseguit fer el sorpasso al seu “espai polític”, com ells mateixos s’hi refereixen. És innegable que aquest ingredient hi és. Tot i l’atenuant d’haver retallat distàncies en el tram final de la cursa electoral, no s’han tret de la boca el sabor amarg de no haver-les escurçat prou i d’haver vist que la batalla independentista la guanyava ERC. Ara bé, un altre dels factors subjacents en l’estira-i-arronsa pel pacte és que la victòria dels republicans ha sigut curta.
Per entendre l’efecte que aquest únic escó d’avantatge pot generar en els dirigents d’ERC és molt útil llegir el reportatge que Gemma Aguilera va publicar diumenge sobre el 90è aniversari del partit. Dues veus autoritzades, Joan B. Culla i Manel Lucas, hi expliquen com una formació orgullosa de la seva història impecable ha dedicat les últimes dècades a “emancipar-se” de CiU, a treballar dur per tenir el seu propi espai i aspirar a ser hegemònics entre l’electorat independentista. Els dos tripartits amb el PSC i ICV van formar part d’aquesta estratègia, que els va penalitzar momentàniament després del segon d’aquells pactes però que després els ha servit perquè quedés clar que havien agafat les regnes de la seva vida. A més, aquest gir va coincidir amb l’esclat de l’independentisme massiu, un escenari ideal per a un partit que ja era clarament independentista.
El problema és que, amb una estratègia encarada a derrotar CiU, no era a les previsions que CiU es transformés de tal manera –encara que hagi sigut a trompades– que no la reconegués ni la mare que la va parir. A ERC li han canviat el rival a mig partit. UDC ha desaparegut de l’equació, CDC es va declarar independentista, Pujol va caure en desgràcia i Artur Mas, el seu hereu polític, va ser enviat a la paperera de la història. Va ser substituït per Carles Puigdemont, un polític fins aleshores poc conegut que quan es va destapar va sacsejar el mapa, cosa que continua fent de tant en tant des de l’exili. Al final d’aquest camí –un muntanya russa– el PDECat, amb Mas inclòs, també ha saltat del vaixell. I ha nascut un partit inclassificable i més transversal on els noms més destacats dels supervivents de la vella CDC són presos polítics. Amb un secretari general, també a la presó, que havia estat en l’òrbita d’ICV. És molt difícil mantenir la idea que tot aquest conglomerat –encara bastant caòtic– té vincles amb aquella CDC que tenia sector negocis.
A l’altra banda, ERC –també amb exiliades i presos– té un partit més sòlid i unit que mai, sense esquerdes visibles –a diferència dels anys previs a la presidència d’Oriol Junqueras– i amb lideratges clars. Però s’havia preparat per batre un competidor que ha fet una metamorfosi inesperada i poc ortodoxa. I això també ho haurà de pair.
12 
1 
