La candidatura de Jocs d’Hivern de 2030 “és d’Espanya, de país, presentada pel Comitè Olímpic Espanyol (COE) i amb Aragó i Cataluya en peu d’igualtat“. Clar i castellà, el president del COE, Alejandro Blanco, ha volgut fer evident a Saragossa que aquests Jocs, de fer-se, serviran per rebaixar Catalunya, políticament, a nivell d’una de les dues divisions administratives internes d’un esdeveniment que es vol nítidament espanyol. La realitat és aquesta i qualsevol altra interpretació fluctuarà entre el ridícul i la impotència. L’ofensiva espanyolitzadora té en l’esport una de les seves armes preferides i així anirem veient com també apareixen a Catalunya, successivament, la roja i la Vuelta Ciclista a Espanya.
En segon lloc, crida poderosament l’atenció que s’ignorin els efectes del canvi climàtic en un lloc on són del tot evidents. Els estudis científics situen l’any 2070 com a punt i final de la desena escassa de glaceres que encara queden als Pirineus, totes elles en estat terminal. La neu cada dia és més escassa i ningú no sap exactament quina serà la situació l’any 2030, però queda clar que estarà molt lluny de ser l’òptima per als esports de neu i gel.
El Pirineu és un territori maltractat, el més semblant a una Catalunya buidada. I això obliga la política i les institucions a prioritzar les inversions en aquest espai, que ha d’oferir serveis i oportunitats equivalents als de les zones més urbanitzades. Aquest és el problema que cal afrontar, en comptes d’entrar en l’espiral fangosa del café para todos. Un parany del qual, precisament, aquesta societat se’n vol desempallegar.
