Durant molts anys no se’n podia parlar. I per aquest motiu ha pogut sobreviure la monarquia espanyola fent la viu viu, concretament des de la proclamació de Joan Carles I, després de la mort de Franco. Però va ser l’incident de l’elefant de Botswana el que va obrir la veda. I des de llavors ha estat un no parar. I les informacions de les darreres setmanes sobre els escàndols financers de l’emèrit farien caure qualsevol monarquia d’un país democràtic, o com a mínim haurien desencadenat decisions contundents per part de la pròpia institució del govern de l’Estat.
Però res d’això passa a Espanya. Els actuals reis, de gira pel territori, però callats i sense fer cap mena de referència als escàndols que afecten a la institució. L’emèrit i la seva dona oficial, desapareguts. I el govern espanyol insistint que la Casa Reial prendrà decisions en relació a Joan Carles I, alhora que defensa que Felip VI no té res a veure amb el seu pare, i que s’ha de distingir clarament entre l’emèrit i la institució.
La preocupació i obsessió per salvar la monarquia és total. És evident que des de l’Estat volen fer que els ciutadans combreguin amb rodes de molí, una insistència vergonyant. Però amb la desaparició de la censura als mitjans de comunicació -gràcies a l’aparició dels internacionals, que han estat fora del control de les institucions de l’Estat- no els resultarà tan fàcil com sempre. El caçador ha estat caçat, i només cal desitjar que la democràcia no deixi anar la presa impunement.
