Si el publicista Leopoldo Pomés aixequés el cap, s’emocionaria de veure que s’acosta Nadal i ens passem el dia parlant de bombolles. Ell, que va crear les burbujitas de Freixenet i va viure prou per veure el declivi del que havia estat l’anunci més esperat de cada any, al·lucinaria amb el nou regnat de la paraula. Aquesta vegada no se’n fa un ús precisament alegre, però les bombolles seran les protagonistes indiscutibles dels àpats de Nadal que es facin i dels que no es facin. No paren de dir-nos que no podem barrejar bombolles, que no podem ser més de dues bombolles a taula i que no fiquem en un mateix menjador més de dues terceres bombolles. Som en un algoritme i els que som de lletres ja anem marejats abans de xuclar amb una neula les bombolles de l’escumós pertinent.
El problema de la separació de la gent per bombolles –a part del llenguatge infantilitzador– és que no és realista. La vida urbana d’un occidental del segle XXI no té res a veure amb la de la pagesia de segles enrere, cadascú al seu mas amb la seva família extensa i cada ovella al seu corral. Quin és el teu grup bombolla si vius sol? Un divorciat o divorciada amb fills i nova parella té, almenys, dos grups bombolla circulant per casa seva, i els fills van de casa la mare a casa el pare cada setmana. I com a aquests pares se’ls acudeixi anar a treballar la fan grossa. Només falta que els passi pel cap dinar amb els pares respectius el dia de Nadal. Si tens dos germans adults amb grup de convivència propi, quina de les tres bombolles té dret a la bombolla dels pares? Ens ho fem a pedra, paper i tisora? Què passa amb els del living apart together, són una bombolla o dues? Si ets solter, no et fas amb la família i tens un grup de 6 amics de referència, què fas? No poden ser la teva bombolla, perquè l’endemà de dinar junts cadascú –si no teletreballen– anirà a la seva feina: massa terceres bombolles. En aquest cas, no pots tenir grup bombolla, has de ser una ameba.
Darrere de tota aquesta confusió, que neix dels intents desesperats i erràtics dels governants d’anar esquivant els incendis que se’ls munten, només hi ha dues veritats inapel·lables: si hi hagués diners per a prou ajuts les mesures potser serien més dures però almenys serien més clares –com va dir el mateix secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon– i si hi hagués diners per a prou rastrejadors potser les mesures podrien ser menys dures i també més clares. Com que no es pot fer cap de les dues coses, s’intenta un equilibri impossible que passa per encolomar-los el conte de la bombolla, espantar-nos i creuar els dits.
Arribats a aquest punt, que cadascú que busqui la seva bombolla de KM 0 i, sobretot, que faci un cop de mà als cellers de proximitat i posi a taula les bombolles dels millors vins escumosos del país.
1 
