Els programes d’humor sovint es troben enmig de polèmiques. Hi compten els que els fan i els directius de les televisions que els programen. La cosa es complica quan la cadena que els emet és pública. I es torna perversament enrevessada si es tracta de TV3. Les polèmiques s’han anat succeint des del Persones Humanes i el Malalts de Tele fins al Polònia i l’Està Passant. I ara n’està creixent una de nova que va començar com qui no vol la cosa i s’ha anat engreixant. Una polèmica artificial però interessant, amb el programa Bricoheroes al centre.
Aquest espai pensat per connectar amb el públic jove, que s’emet primer a YouTube i després a la pantalla convencional, presenta els humoristes Jair Domínguez i en Peyu fent bromes estripades absolutament sobre tota mena de temes, inclosa la política. En les últimes setmanes, ha provocat almenys les queixes d’una associació de guàrdies civils i articles en premsa especialment crítica amb TV3. I el CAC ha acabat arrossegat a obrir-los un expedient absurd sobre si les referències als patrocinadors estan prou ben indicades o no. És l’escletxa que han trobat en l’obsessió contra aquest producte d’entreteniment, perquè un dels anunciants és Petrolis Independents, empresa de la qual és accionista minoritari Joan Canadell.
La polèmica és surrealista, perquè els títols de crèdit indiquen clarament qui són els patrocinadors i hi ha factures pagades reglamentàriament, però reflecteix una batalla contra TV3 en la qual el PSC hi té molt a dir. També Cs i Vox volen tancar-la o refer-la de dalt a baix, però és obvi que només els socialistes tenen possibilitats reals –pel volum del seu grup parlamentari– de “refundar” la cadena, de la qual afirmen amb insistència que “no és plural”. Ho mantenen encara que el CAC digui que sí que hi ha pluralitat: segons ells, el CAC és malinterpretat.
El problema real, i d’aquí ve el nerviosisme per Bricoheroes, és que TV3 ha sigut líder d’audiència 41 mesos –al juny Telecinco li va prendre el lloc pels pèls i gràcies a l’Eurocopa– amb una programació que els seus detractors diuen que va contra l’opinió de la majoria de catalans. Afegeixen que ser líder d’audiència no és l’objectiu d’una televisió pública, alhora que es queixen que és massa cara, un problema que s’agreujaria –caurien els ingressos per publicitat– si fos menys vista. Aquí hi ha un nus de contradiccions de mal desfer: si la programació no és plural, per què té tanta audiència? O és que una àmplia majoria de televidents està d’acord amb aquesta no-pluralitat? Volen dir que els que veuen TV3 estan massivament equivocats?
Tot indica que el que desitgen aquests detractors és que TV3 deixi de ser competitiva i atractiva, objectiu per al qual calen programes d’humor que molestin, tant com uns informatius potents com els TN. Volen que es vagi pansint com a cadena institucional avorrida. Així tothom veuria només les plurals cadenes espanyoles i la televisió pública de Catalunya deixaria de ser una eina de cohesió social en català.
