El Govern de la Generalitat afronta una setmana clau per mirar de deixar aprovats els pressupostos del 2023 abans de Nadal. Però ho fa subordinat a Madrid, pendent dels moviments del PSOE amb la reforma del Codi Penal i de la negociació dels comptes de l’Estat. I a Catalunya, ERC busca un pòquer amb el PSC, Junts i els Comuns, una combinació que difícilment veurà la llum, menys encara a sis mesos de les eleccions municipals.
És evident que no hi ha discrepàncies profundes o insalvables en uns milions amunt o avall per a partides socials, per a infraestructures, per a educació o per al sistema sanitari. De fet, aquests partits ocupen la centralitat del país. Però sobretot, no hi ha discrepàncies insalvables perquè la Generalitat és una gestora d’un pressupost autonòmic i molt dirigit a 600 quilòmetres de Sant Jaume. El marge de maniobra hi és, és clar, es poden posar més o menys pomes en alguns cistells i es poden encarrilar polítiques futures. Però qualsevol partit que hagi governat un administració sap que no es poden fer ni miracles ni trampes.
De què estem parlant aleshores? D’aritmètica electoral. D’un executiu de Madrid que va ser apuntalat per ERC i es veu assetjat per la dreta, d’un PSC que va guanyar les eleccions a Catalunya però que no governa i no recull els fruits del poder de l’Estat, d’un Govern en minoria que necessita resistir amb 33 escons, un JxCAT sense poder institucional que tindrà en les municipals una prova de supervivència i uns Comuns que són irrellevants aritmèticament al Parlament però que governen la capital del país. Tots ells han fet números -no de pressupostos- i qualsevol suport o veto als pressupostos del 2023 a Catalunya tindrà un efecte dòmino i es llegirà en clau de pactes. A Espanya, a Catalunya i a Barcelona. ERC i Junts fan la seva guerra, i el PSC i els Comuns esperaran instruccions de Madrid.
I aquí és on Barcelona està pendent del pont aeri. Els comptes de la ciutat també estan encallats, com altres anys, a l’espera que ‘l’alta política’ mogui fitxa.
2 
