Compte enrere per a les eleccions municipals del maig del 2023. Unes eleccions que, si no canvia radicalment el context polític, a Barcelona no passaran de ser unes més en el context autonòmic espanyol. Com Sevilla, Saragossa o Toledo. Com si Barcelona fos la capital d’una regió més d’Espanya en un context de plena normalitat nacional.
L’alcaldessa Ada Colau ha fet una crida a deixar de banda l’eix nacional, o el que és el mateix, ha demanat que no es parli d’independència, i en conseqüència, de república, sinó de la ciutat i les seves necessitats. Com si el projecte de ciutat no tingués res a veure amb el país i la seva capacitat d’autogovern i amb la capitalitat de Catalunya. Amb les infraestructures abandonades i maltractades per l’Estat, amb la llengua perseguida, amb la gestió de la justícia social, els drets civils o el medi ambient.
Barcelona ha d’exercir de capital real de Catalunya i això implica liderar canvis de tota mena, sense que això vulgui dir manar sobre la resta del territori. Vol dir fer de tractor i assumir la responsabilitat que comporta la capitalitat més enllà del ganxo per atraure turistes i inversions estrangeres.
Ara, no només és Colau qui obvia el context nacional. ERC i Junts per Catalunya tampoc no són oposició en aquest sentit. El ciutadà desconeix absolutament si republicans i junters aposten per una Barcelona nacional o ja els va bé una capital de regió per gestionar el dia a dia. No cal plantejar el 2023 com un plebiscit independentista o republicà perquè tindrà cap efecte real més enllà de la pura especulació aritmètica -recordin que el 2019 hi havia majoria republicana…- , però com a mínim valdria la pena saber si hi ha un horitzó per a Barcelona com a veritable capital d’un país que aspira a ser Estat.
2 
2 
