Les protestes per Pablo Hasèl tenen els seus motius. En són molts, o cadascun en té el seu. Els antropòlegs, sociòlegs, analistes i historiadors ja s’encarregaran de fer-ne l’anàlisi. Però més enllà de les causes, les raons i els arguments de les protestes -lògiques i habituals en qualsevol ciutat europea- cal constatar conseqüències. Possiblement, la més descarada d’aquestes conseqüències és la banalització del concepte de violència i, més encara, de “violència extrema”. Passa com la banalització que a vegades es fa amb conceptes que haurien d’estar reservats per coses concretíssimes, com feixisme o nazisme.
No es pot parlar de violència extrema amb aquesta alegria i generositat en un país que ha viscut 40 anys de dictadura, ha patit terrorisme, terrorisme d’Estat o encara hi ha gent per desenterrar a les foses. Les coses al seu lloc. Confondre vandalisme de final de manifestació amb violència és un error que podem pagar molt car. Cremar contenidors, esberlar aparadors o fer llençaments a la policia degudament protegida pot ser condemnable, però queda lluny de la violència extrema. Perquè si acceptem això com a violència extrema, haurem d’acceptar que enfilar-se en un vehicle policial és prou violència per una sedició amb 9 anys de garjola.
De la mateixa manera, que tampoc podem parlar generosament de brutalitat policial a les manifestacions a Catalunya, la mateixa setmana que sentíem els àudios al diari Público on caps antiterroristes explicaven que un detingut havia mort arran de les tortures a què era sotmès o actuacions de fa anys o recents d’altres policies a Catalunya on el cos a cos semblava buscat i gratuït. Una cosa és la brutalitat policial com a marca de la casa i l’altra la mala praxi que pot ser brutal dels agents en una actuació. Sobretot, en un país on la policia sortosament està més fiscalitzada que no pas fa cinc anys. Com a mostra, la investigació oberta sobre la manifestant que li van amputar un ull a Barcelona. Una investigació dels mateixos Mossos que, per cert, apunta que la causa té molts números de ser un impacte de foam. La policia per ser una bona policia ha de rebutjar ser idolatrada i ha de voler ser fiscalitzada.
Una mica de calma de tots plegats. Una calma absolutament imprescindible quan es parla de canviar el model policial. No es pot acordar a correcuita per una investidura un canvi de model d’ordre públic. Seria més eficient pactar el compromís de revisió del que es va fer al Parlament l’any 2013. Han passat molt anys i ha de ser més ampli. La societat ha canviat d’una forma inversemblant. Cal que el Parlament debati i afronti la nova realitat de la desobediència civil, de les noves formes de protesta, de les manifestacions, de l’activisme de nova fornada i de com fer una policia més preparada per la gestió de la pau social que no pas per la gestió de l’enfrontament.
2 
47 
