Finalment, Madrid se n’ha anat. El relat i la praxi del neofalangisme aznarista -amb el PSOE definitivament satel·litzat- ha fet de la capital d’Espanya una ciutat-estat, una barreja insòlita del centralisme militant de París, la concentració financera de Frankfurt, la laxitud fiscal de Dublin i la festa desregulada de Las Vegas. Tot això servit amb la icona més populista imaginable: la canya de Mahou i el pincho de truita de patates. Ayuso s’ha convertit en la primera líder d’un pop-art genuïnament espanyol, pujant al cel el funcionari way of life amb una fórmula imbatible que combina el nacionalisme estrident de Manolo el del bombo amb la fatxenderia del ric que viu del BOE i, a sobre, vol que es noti.
El dit índex d’Ayuso és el que assenyala i se’n riu del govern més progressista de la història, d’aquest PSOE de tota la vida a qui se li ha trencat la clau del sistema de tan tancar-lo a pany i forrellat. Ha arrasat el Madrid de l’Estat profund, dels reservats dels restaurants on s’hi decideix tot, sempre per sobre de la democràcia i per sota de l’opinió pública. L’esquerra ha estat atropellada per les idees que no s’atreveixen a combatre.
Molts, des de Catalunya, ja havíem dit adéu a aquest Madrid que és el de veritat, realista i reialista. Ara queden emplaçats, d’una vegada per totes, els que creuen (creien?) en un Madrid bondadós, plural i republicà… Si és que no era una excusa.
30 
6 
