L’Estat espanyol vol demostrar, amb tota claredat, que està disposat a entrar en una espiral d’autarquia judicial indefinida. Després de la sentència ferma del Tribunal d’Apel·lació belga és evident que Madrid pot abandonar qualsevol esperança de veure com retornen, emmanillats, els exiliats catalans i ja només els queda la rebequeria d’intentar aconseguir una majoria política a l’Europarlament. Un fet que, de produir-se, no tindrà cap efecte pràctic perquè la decisió sobre Lluís Puig és igualment vàlida per a la resta d’exiliats, Carles Puigdemont inclòs.
El règim espanyol, per tant, està disposat a pagar el cost d’ignorar la realitat d’un aïllament judicial impropi d’una democràcia. I això, una vegada més, fa evident que el règim és irreformable. No hi ha cap via per canviar res i això fa recaure no ja l’estabilitat, sinó la mateixa supervivència del règim del 78 en mans del PSOE. Dit d’una altra manera, mentre el PSOE mantingui la monarquia i s’arrengleri amb la dreta espanyola contra qualsevol evolució democràtica el sistema heretat de la transició resistirà. Però una arquitectura d’aquest tipus és tan fràgil com les expectatives d’un sol partit polític, per més sistèmic que sigui.
El socialisme espanyol -i el català- són la franja forta, però única, que envernissa de democràcia el sistema d’extracció de les elits madrilenyes. No hi ha monarquia ni règim que es puguin sostenir, únicament, amb el suport del trajecte social que va de la dreta extrema fins a l’extrema dreta, ni tampoc autarquia possible sense l’aparença progressista que marquen una “S” i una “O” que un dia ja molt llunyà van caracteritzar el PSOE.
2 
134 
