Independentisme rotund, però verbal. Pere Aragonès –i el soci Albert Batet– han mostrat una coordinació perfecta a l’hora de remarcar l’objectiu nacional des del primer minut, però sense excursions a la unilateralitat ni excessos lleialistes cap al referèndum del Primer d’Octubre. Un discurs que li ha permès a Salvador Illa la referència, sempre feridora, al fet que el nou Govern no es creu les previsions que fa i, a més, oferir-se, amb desimboltura, per acompanyar els mandataris postautonòmics a Madrid a veure algun ministre o, qui sap, potser algun vicepresident i tot. Illa ha guanyat la Champions del cinisme quan s’ha passat al castellà per donar suport a les autoritats de Ceuta i Melilla just abans de proclamar uns valors d’esquerres que ell deu veure per algun lloc en aquella frontera militaritzada.
En qualsevol cas, és un Govern possible i possibilista que reflecteix la voluntat del 52 per cent del 14 de febrer. Però sembla més un executiu de resistència orientat a explotar, si es pot, les esquerdes en la línia de flotació d’un pacte PSOE-Podemos que ha entrat, a càmera lenta, en fase de naufragi. I, encara més, un front polític pensat per atrinxerar-se davant de l’onada ultraliberal-neofalangista que va començar en les eleccions madrilenyes.
Pere Aragonès va prenent forma com a líder i la presidència sempre imprimeix caràcter. De moment, ha estat capaç de tancar una negociació que semblava impossible i no serà una peça fàcil per a l’oposició. Comença una nova etapa, sí, però sense Ítaca a l’horitzó.
106 
125 
