Cinc anys després del Primer d’Octubre, sabem del cert que un partit independentista, pel fet de ser-ho, ha de proposar una desobediència massiva i perllongada com a eina -imprescindible, però no segura- per posar contra les cordes un estat que -ara també ho en som conscients- no negociarà mai res. Tot això en un context internacional on els suports seran escassos i, en qualsevol cas, molt treballats. Ens consta alguna certesa més, com que Madrid pot utilitzar la violència amb molta intensitat, però durant un temps limitat. I tenim prou dades com per pressuposar que la meitat més o menys unionista de la societat catalana delegaria la seva posició política en els cossos policials, els jutges i, si cal, l’Exèrcit espanyol. Però que, en general, no es mourien del sofà. Aquest és el quadre.
Així les coses, en termes relatius, és poc important com acabi aquesta crisi del Govern. El que és rellevant és si aquest espai estratègic d’independentisme realista s’ocupa o no. El pot encapçalar un partit del subsistema català -Junts, en principi, més per manca d’estratègia alternativa que per convicció- o una iniciativa de nova creació, però s’acabarà articulant. Això també forma part del pròxim tauler de joc.
ERC no té cap problema perquè ha sabut interpretar correctament el moment polític. Fins i tot pot convergir, en un futur hipotètic, amb els nous independentistes, tal i com va fer CDC en el seu moment. La ficció del 52 per cent ja no dóna més de si, arriba el realisme.
28 
6 
