Ara sí, comença la partida

"No és l'independentisme qui es vol mesurar, sinó els partits independentistes els que volen posar a prova les seves forces"

Segurament, totes les enquestes que s’han fet fins ara no serviran, o serviran molt poc. Perquè és tot just ara que s’acaben de repartir les cartes i que comença, realment, la partida. Encara que faci gairebé un any que sembli que estem en campanya electoral –perquè Torra va anunciar al gener del 2020 unes eleccions que s’acabaran celebrant el febrer del 2021–, no ha sigut fins aquesta setmana que s’ha clarificat qui i com participarà en uns comicis que semblen la batalla definitiva per l’hegemonia de l’independentisme. Ho pot semblar, però no ho serà.

Si fins ara una victòria àmplia d’ERC es considerava assegurada, comença a no estar tan clar. Les últimes enquestes ja han mostrat que JxCat retalla distàncies, arran de les primàries que han consagrat Laura Borràs com a candidata a la presidència, amb l’afegit de Joan Canadell. I des d’aquest dimecres a la nit s’ha esvaït el dubte que pogués quedar sobre el paper de Carles Puigdemont, que encapçalarà la llista per Barcelona. Ho farà de forma simbòlica –aquesta vegada no intentarà que l’investeixin si guanya–, però els gestos són una part essencial de la política.

La decisió del president a l’exili significa que no hi ha res decidit. De la mateixa manera que ho significa que Joana Ortega s’hagi incorporat a la llista del PDECat en un lloc destacadíssim i que Andreu Mas-Colell hagi posat el seu prestigi al servei d’aquest projecte. Vol dir que ni Puigdemont ni Artur Mas abaixen els braços. I la CUP, que finalment no compta amb el cop d’efecte de repescar David Fernández, també ha mogut fitxa amb Dolors Sabater. De tot l’independentisme, però, el partit que té una estructura més sòlida i preparada per arribar a cada racó del territori és ERC, que a més a més té com a candidat el vicepresident del Govern, Pere Aragonès.

D’aquí a unes setmanes podrà començar-se a calibrar els efectes de tots aquests moviments. Però el que sembla fora de tot dubte és que són unes eleccions en què l’independentisme es vol mesurar ell mateix, per veure qui guanya i si entre tots plegats superen el 50%. Ho deixa ben clar Joan Canadell en l’entrevista que publica Gemma Aguilera: que guanyi el millor, que el vencedor mani i que l’altre obeeixi.

En realitat, però, no és l’independentisme qui es vol mesurar ell mateix, sinó que són els partits independentistes els que volen posar a prova les seves forces, l’un contra l’altre. L’independentisme –la gent, les entitats com Òmnium i l’ANC– el que vol és que vertebrin una proposta d’unitat estratègica, cosa que implica fer l’esforç d’entendre’s i prendre decisions més enllà de la retòrica.

Nou comentari