Ens podem imaginar les vacunes com una mena de super-mascareta sota la qual s’aixopluga ara mateix una majoria de la població catalana i això és el que ens mig salva de la catàstrofe. És gràcies a tots aquests ciutadans que s’han volgut vacunar —fent cas a allò que diuen que aquesta és una “pandèmia de la solidaritat”— que molts continuen vius i avui hem pogut fins i tot recuperar nits de festa, així com tantes altres coses que ens agrada fer quan no treballem.
Aquesta cobertura, però, és insuficient per poder recuperar la normalitat absoluta i desfer-se de la incertesa que ens fa inestables a tots de forma individual i col·lectiva. Hi ha persones que a hores d’ara es neguen a resguardar-se darrera d’aquesta super-mascareta i queden fora de la seva pàtina protectora. Una protecció que aconsegueix que, almenys, si et contagies sigui molt menor el risc d’hospitalització i, el que seria encara molt pitjor, d’ingressar a una unitat de crítics. Aquest detall és important: els que han acceptat l’ajuda de les vacunes estan contribuint a la sostenibilitat del sistema sanitari. S’han evitat milers de casos greus de la malaltia, que haguessin pogut acabar congestionant les urgències i fent encara més elevat el calvari que pateix el personal sanitari.
No ens hem d’aturar només en el risc d’hospitalitzacions i els llits d’UCIs per justificar la necessitat de vacunar-se. L’atenció primària també es pot veure desbordada per afectacions lleus de la malaltia. Perquè encara que molts dels casos no requereixin un ingrés, la majoria probablement generin alguna necessitat assistencial, que ocupa temps i diners. Temps i diners que es deixen de destinar a d’altres afectacions que també han de ser diagnosticades i tractades.
El govern austríac acaba de confinar les persones no vacunades. Per alguns pot semblar una mesura radical i per d’altres pot ser una de les mesures més lògiques de les que pot prendre un país on l’índex de vacunació és encara baix. Si vam acceptar confinar-nos a casa perquè no teníem res que ens protegís del virus, hem de considerar comprensible que es confini aquells que neguen la utilitat de la vacuna i de les mesures contra el patogen. En conseqüència, és del tot lògic que s’opti per confinar aquells que viuen instal·lats al 2019.
Tot i que demanar el certificat covid de la UE per anar a treballar en un país on el 75% de la població té la pauta de la vacuna completa potser no és necessari, sí que caldria homogeneïtzar criteris pel que fa a les condicions d’accés a activitats interiors. No és lògic demanar el passaport covid per entrar a una discoteca, però no requerir-lo per estar-se en un bar, un restaurant o un gimnàs. La petició de presentar una prova de vacunació o d’estat seronegatiu per accedir a aquests llocs pot estimular a més la vacunació a la franja dels 20 als 30 anys, que és la que més resistència ofereix al vaccí (aquest dilluns encara no arribaven al 70% amb pauta completa). És la mesura mínima per forçar les persones dins d’aquest col·lectiu a adoptar la mesura de protecció que més ha contribuït a aturar els pitjors efectes del virus i la que menys lesiva pot resultar contra els seus drets, que es mantenen intactes: a la persona no se li impedeix res, només cal que provi que està vacunada o bé que disposa d’un test amb resultat negatiu.
No cal una dosi de solidaritat extra amb les persones que no es volen vacunar perquè no volen ser part d’un “experiment”. Se’ls pot fer la vida una mica més impossible abans que ens la facin ells impossible a la gran majoria. O dictadura sanitària o dictadura de l’estultícia.
