El judici contra la Mesa del Parlament al TSJC és una reposició -reiterativa, fatigant- del Tribunal Suprem, amb el mateix to i arguments similars. Amb una característica més degradant encara, que és que -a diferència del judici de Marchena- l’acció de l’Estat va contra l’organ legislatiu català. És a dir, aquest judici no és per condemnar accions, sinó que entra de ple en l’àmbit de la deliberació i el debat. És evident, com ha dit Mireia Boya al tribunal, que es jutja als acusats perquè eren i són majoria parlamentària. En cas contrari, qualsevol negativa s’hauria circumscrit a l’entorn del Parlament.
Però l’unionisme ha fracassat reiteradament a l’hora de conformar aquesta majoria. Les maniobres de Madrid s’han estrellat fins i tot en les eleccions del 21 de desembre de 2017, amb l’independentisme escapçat, la repressió policial i judicial desbocada i una participació rècord. I si no hi ha gruix polític i social per conformar una majoria parlamentària espanyolista la solució que aplica l’Estat és que la cambra catalana ni tan sols pugui debatre el programa electoral dels partits que havien guanyat a les urnes.
Sigui com sigui, és terrible veure els representants democràtics d’aquesta societat asseguts al banc dels acusats per haver respectat el mandat rebut. És dolorós en tots i cadascun dels casos, però més encara ho és més quan hi veiem persones tan pròximes als lectors del Món com són Anna Simó i Mireia Boya… Molta força, Anna. Tot eth supòrt, Mireia.
