Políticament, pot semblar raonable esperar els resultats de la negociació entre el govern espanyol i la Generalitat. És una partida a diversos nivells que, en teoria, ha de mostrar algun resultat al cap d’un parell d’anys, moment en el qual es revisaran els acords que van fer possible el Govern actual. Ara bé, passat aquest termini el que ja no serà acceptable és que els partits que han participat en aquesta estratègia -ERC, singularment- arribin al cap del carrer no només sense resultats, sinó essent incapaços de proposar i executar una alternativa clara i viable.
Qui ha assumit la via de la negociació amb el PSOE és qui ha de tenir una resposta en cas de fracàs o engany. Més encara quan el conjunt de l’independentisme, ERC inclosa, s’acostuma a mostrar escèptic davant la hipòtesi d’una proposta per part de l’Estat. Però contemplar aquest supòsit voldria dir treballar des d’ara per la recuperació d’una estratègia de confrontació i desobediència que sigui capaç de tornar a mobilitzar les bases de l’independentisme. I això no està passant.
Fora inacceptable que es repetís el fenomen de les tristament famoses “estructures d’Estat”, un argument de propaganda que, en realitat, encobria una barreja d’inacció i impotència per part del Govern que, en paral·lel, encara ara continua essent el que ha arribat més lluny en la reivindicació de sobirania. En definitiva, dos anys passen ràpid i aquest país no pot ensopegar més vegades amb una paret que es veu de tan lluny.
