El projecte multinacional de construir una democràcia a l’Afganistan ha col·lapsat i ha quedat fet miques. Els talibans han tornat a conquerir el poder i ara es disposen a instaurar un règim que poc té a veure amb els valors defensats per occident. Sigui com sigui, aquell suposat desig de moltes cancelleries de convertir el país en una democràcia s’ha fet fonedís i milions de persones esperen ara amb angoixa quin és el futur que els espera. Encara que els talibans hagin dit que vénen en so de pau i prometent una amnistia a persones que hagin treballat pels aliats de la OTAN, arriben informacions sobre abusos produint-se aquests dies de caos. Tot i així, des de la UE, es considera que els talibans han guanyat la guerra, i en conseqüència, segons l’Alt Representant d’Assumptes Exteriors, Josep Borrell, cal obrir la via del diàleg, encara que no es reconegui la legitimitat als islamistes radicals.
Els fets s’han precipitat després de la retirada de les tropes nord-americanes. Als EUA el debat sobre l’Afganistan ha aixecat dubtes sobre la despesa que ha generat la tutela d’aquest país durant dues dècades. Segons el president dels EUA, Joe Biden, la Casa Blanca ha fet una inversió d’1 trilió de dòlars per entrenar i equipar les forces afganeses, mentre morien 2.448 nord-americans i 20.722 quedaven ferits. Les Nacions Unides estimen que, des de 2009, 100.000 civils han mort o resultat ferits. Dels 144,98 bilions de dòlars que s’han invertit en la reconstrucció i activitats relacionades des del 2002, uns 36,29 bilions s’han destinat a governança i desenvolupament, d’acord amb la Inspecció Especial per a la Reconstrucció d’Afganistan (Sigar, per les seves sigles en anglès), una oficina que ha documentat pèrdues i corrupció d’ençà que l’òrgan es va crear el 2008. A més a més, l’Agència Internacional per al Desenvolupament ha gastat 71 milions només en el desenvolupament de mitjans de comunicació, per exemple. Sembla que tot per a res perquè finalment als afagnesos se’ls deixa a l’estacada.
Aquesta despesa no s’ha materialitzat finalment en la consolidació d’un projecte d’un país nou i els informes que assenyalen la corrupció de les autoritats locals demostren que trobar aliats en els quals poder confiar per teledirigir un canvi no és pas una tasca senzilla. Finalment aquests vint anys hauran generat bons dividends als proveïdors de la reconstrucció i als més llestos de l’Afganistan. Novament un projecte d’exportació de democràcia fracassa perquè probablement hagi estat colonitzat per múltiples interessos menys els que havien motivat la causa.
Potser els països occidentals hauran d’acceptar que el seu paper no és construir democràcies (per ser una projecte extremadament costós) sinó dedicar-se a curar les ferides ocasionades pels estats no democràtics, i això passa per prestar ajuda a aquells que en fugen. És entre aquests que hi ha d’haver les ànimes més bel·ligerants amb el nou règim talibà. El suport a refugiats pot generar un efecte crida i desembocar en una crisi migratòria, però també —pel costat positiu— pot activar un diàleg entre occident i l’Afganistan. Els refugiats algun dia podrien converitr-se en els “diplomàtics” informals que demostressin als seus compatriotes que realment paga la pena lluitar per un canvi i apostar per un projecte de país respectuós amb els drets humans. Enlloc de prestar aquest suport, els països occidentals —capficats ara per una pandèmia global— es podrien plegar de braços, deixar els afganesos tirats, tancar-se dins les seves fronteres, i oblidar-se de què passa extamurs. Res que no s’hagi fet abans en altres indrets en conflicte. I és que de fet el món és una selva i per molts drets humans que es promoguin, l’home és un llop per a l’home, com va deixar dit Thomas Hobbes.
