L’objectiu de les escoltes telefòniques sense control judicial és, en la major part dels casos, obtenir material per fer xantatge. Quan es tracta de màfies l’objectiu és extorsionar econòmicament la víctima, però l’espionatge d’Estat acostuma a buscar la retirada de la política d’un o altre dissident o la implosió d’alguna organització o moviment que faci nosa a l’ordre establert. En el cas que ens ocupa, no sabem exactament quins efectes ha causat el ‘Catalangate’ al llarg del temps sobre la política catalana, més enllà d’una repressió exagerada i un bombardeig mediàtic permanent. Però el que és segur és que en deu haver produït, al marge de l’estat de dret. La novetat és que, en aquest cas, al xantatgista se li ha vist la silueta a plena llum del dia.
A Espanya hi mana un sistema polític i institucional que no tolera el canvi, per mínim que sigui. Els espanyols poden triar entre les sigles -gairebé indistingibles- del PSOE i el PP, però quan es plantegen opcions rupturistes, com el 15-M o, encara més clarament, el procés català, entren en acció les clavegueres de l’Estat i les elits policials i judicials, que actuen com una piconadora. Però la magnitud política i social de l’independentisme català ha fet aflorar tots aquests mecanismes ocults i ha acabat projectant-los a nivell internacional a través de la justícia europea. I ara, a més, amb una escenificació molt visible a l’Europarlament.
El règim de Madrid continua sense moure’s, ara amb el suport de la tercera pota de Vox. Tot i així, el desgavell és enorme i ja ningú no es refia de ningú. L’ona expansiva del conflicte català continua fent trontollar unes institucions que paguen amb deslegitimació i descrèdit el descarrilament democràtic que elles mateixes han provocat.
12 
1 
