Comença un nou any amb la trista prespectiva que la informació política la envaeixin els tribunals, els atestats policials i el ministeri fiscal. Els judicis es jugaran tant a l’Estat com a l’exili, amb la vista posada sobretot a Europa. Curiosament, la intensitat judicial a Espanya arran del Procés s’anirà enfilant en l’escomesa amb certa complicitat que bona part de l’alta magistratura ha trobat amb formacions com Vox. Només el cas de la detenció de l’exvicepresident Josep Costa per constatar aquest fenomen.
De fet, el partit de Santiago Abascal i Ignacio Garriga funcionen amb paràmetres de fiscalia a l’ombra. La judicialització del debat polític continuarà, amb soroll o sense, i amb investigacions policials que apunten maneres prospectives. Evidentment, maniobres policials i judicials que seran curosament ampliades per la corporació mediàtica finançada per l’Íbex i el BOE.
El silenci que un gruix important de la societat espanyola ha expressat amb l’abús dels tribunals contra els catalans comença a passar factura no només en forces de l’esquerra sinó a tot aquell que no combrega amb les pedres de molí del constitucionalisme visigòtic (manllevo l’adjectiu de l’editor d’aquest diari, Salvador Cot, perquè el trobo gràfic i molt plàstic). El cas d’Alberto Rodríguez, el diputat canari de Podem, n’és el paradigma.
Davant l’ofensiva no hi ha estratègia. Advocats i juristes catalans que intenten combatre-la s’han trobat amb una contraofensiva basada en les costes. És a dir, el sistema judicial, a més de derrotar-los, els fa pagar la factura. Això es pot dir de moltes maneres, però això no és ni peix al cove, ni autonomisme. Això se’n diu control efectiu no només del territori sinó també de l’aplicació dels drets individuals dels catalans. No podem guanyar, no podem desempatar i sembla que no hi ha prou força per abandonar el camp. La llei de Murphy en lletres d’or.
