El quart aniversari de l’1-O, després de la pandèmia desmobilitzadora, ha tornat a posar el referèndum del 2017 al centre del debat, amb la força addicional dels resultats del 14-F i la debilitat cronificada de les crisis constants entre els partits del 52%, que han de garantir el funcionament de les institucions. En aquesta mateixa onada de remobilització hi ha també la reivindicació de l’3-O, el dia que es va posar a prova un altre aspecte de la capacitat de l’independentisme per passar a l’acció.
Aquest ha sigut l’esperit de l’acte d’aquest diumenge al Cinc d’Oros, on els sindicats que van convocar la vaga general del 3-O quinze dies abans –més de 10 dies abans del referèndum, amb la previsió suficient– han reclamat desesperadament que se’ls reconegui el seu paper. La seva convocatòria va donar empara a molts treballadors que van voler fer vaga en empreses que no seguien l’anomenada Aturada de País, un concepte encunyat després de la brutalitat policial del dia del referèndum i que molesta profundament els sindicats alternatius.
El cert és que els sindicats majoritaris no formen part, ni en formaran, del moviment social i ciutadà –partits a banda– que fa una dècada que reclama el dret a l’autodeterminació. I si es vol augmentar la massa crítica favorable al projecte independentista, el sindicalisme és un terreny estratègic i necessari. És la seva hora, ja que fins ara ha sigut inexplicablement feble o no prou atès, en un panorama on persisteix el domini absolut d’uns sindicats totalment integrats en el sistema (espanyol) que mai surten de la seva zona de confort i que, quan els convé –com en el cas de la llei de cambres–, pacten amb les patronals qüestions polítiques.
