En el segon aniversari de l’1-O, l’unionisme tornarà a alliçonar l’independentisme. Li reclamarà que accepti la derrota, que digui que va enganyar els catalans i que no existeix el dret d’autodeterminació. En definitiva, li exigirà que es rendeixi d’una vegada. Amb un vocabulari i unes formes més o menys tavernàries segons les sigles, el règim del 78 apel·larà a la seva llei per tornar a amenaçar els ciutadans i els legítims representants polítics que creuen en les urnes com a forma més neta possible de dirimir la voluntat d’un poble.
L’1-O, ni els serveis d’intel·ligència espanyols ni milers de ‘piolins’ van ser capaços de trobar les urnes, custodiades per la societat civil organitzada amb tècniques que aquest país ja va aprendre en la clandestinitat franquista per sobreviure. Una derrota en tota regla, una humiliació. Ara bé, per les raons que siguin, l’independentisme no va aprofitar el moment per culminar la república, i aquella derrota d’Espanya s’ha anat apaivagant amb la duríssima repressió policial i judicial de cara a l’opinió pública espanyola. Però no han guanyat. Ni la repressió ni la falta d’unitat estratègica de l’independentisme no han donat la victòria a Madrid, i per contra, l’esquerda en el règim del 78 és cada vegada més profunda, precisament, per la falta de projecte de país més enllà de les porres i la judicialització de la política com a arma per sostenir la unitat.
Dos anys després, la partida d’escacs està en taules. Per això el 10-N la cursa de l’ ‘a por ellos’ a Madrid serà sagnant. Tots prometran el desempat a base d’esclafar Catalunya amb un altre 155, a cost zero per als espanyols. La resposta a la sentència del Suprem és la gran oportunitat per moure fitxa. Potser l’última gran oportunitat en una generació.
