Metàfora o paradoxa

Un article de Josep Ballbè

Encara no fa dues setmanes que hem estrenat l ́any i els teletips m ́acaben de trepanar el cervell. Rebre la notícia del sobtat i trist adéu de la gran Isabel-Clara Simó m ́entristeix profundament. El cor se ́m revolta i voldria que tan sols fos un mal son. O potser la paradoxa metafòrica d ́una realitat inventada. D ́una o altra manera, però, es tracta d ́una pèrdua difícil de cobrir. Recordo molt especialment una obra seva, que em va impactar: “si em necessites, xiula”. No forma part del llistat de llibres més reeixits en el seu prolífic historial. El va dedicar a la memòria d ́una altra dona (en majúscules) de la nostra literatura: na Montserrat Roig, morta -- de càncer, als 45 anys-- ja en fa vint-i-vuit...

 

Sens dubte, dues icones impressionants de la literatura dels països catalans. Un sector amb vitalitat pròpia, malgrat el munt d ́entrebancs i enveges que pul·lulen per aquest món tan apassionant. Des que el vaig llegir, he fet meu el nucli d ́aquest llibre.

 

El considero una crida a l ́oferiment d ́amistat, escalf i voluntariat al proïsme més immediat. Són moltes i ben variades les necessitats d ́un entorn social actual tan desgavellat i malmès... On som capaços de “parir” conceptes com la pobresa energètica, la desigualtat de classes, la violència de gènere, els fluxos migratoris, etcètera... sense arribar massa sovint a ultrapassar la closca del problema real. Deia la Isabel que, “de literatura n ́hi ha de moltes menes. Ara bé, a banda d ́entretenir s ́ha d ́orientar, sobretot, a fer pensar i fer sentir...

 

La novel·la, la ficció no té fronteres i esdevé un text de textos. A diferència d ́altres gèneres com la poesia, la premsa o la història cap altre no és pas així”. Dit això, l ́admiro per la fermesa de les seves conviccions indestructibles. A diferència del què veiem sovint, a hores d ́ara, són molts els qui es pleguen fàcilment a la pressió d ́un editor o del director de qualsevol mitjà de comunicació. D ́això se ́n diu personalitat, estil, rauxa i criteri propi.

 

No endebades els reconeixements van ésser fet habitual al llarg del seu camí. Entre d ́altres --sense voler ésser exhaustiu-- la Creu de Sant Jordi i els premis Víctor Català, Sant Jordi, Andròmina i el d ́honor de les lletres catalanes. Prou coneguda mediàticament, fou columnista del diari Avui, directora del setmanari Canigó i delegada del llibre del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya. En uns moments polítics prou convulsos, quan l ́origen de tot plegat arrenca de molts anys enrere, és just recuperar la vàlua de la seva figura. No tan sols referint-nos a aquesta vessant, sinó insistint en el seu compromís amb la lluita feminista. Bo fora --per part de les classes dirigents, que caminen sense un rumb ben definit-- prendre fils conductors de l ́agulla del nostre personatge... El poble senzill ho agrairia.

 

Els “necessitats” --en sentit ben ampli-- retrobarien viaranys i enfocaments molt adients a la dinàmica que plantegen. Contrasto rics ultrarics i persones que tractem com escòria, sense cap mena de complexos ni embuts. Gent que lluita per uns ideals polítics lloables amb xerrameques ultradretans i populistes que no entenen d ́altra cosa que crispar, provocar i ancorar el rellotge en el pes de dictadures de l ́antigor. Ella era una acèrrima defensora del concepte “d ́una pàtria tan petita que la somio complerta".

 

Com ho era alhora de la llengua catalana, per damunt de tota altra connotació imperialista. No pretenc, tanmateix, arribar-ho a filtrar-ho, sense cap excepció, dessota el filtre del procés. Des d ́un partit de futbol fins l ́elecció d ́uns capgrossos, el nomenament d ́un terrassenc de l ́any o la Flama del Canigó. Va essent hora de posar-hi seny, serenor, pausa, diàleg, criteri, capacitat d ́escoltar i compromís d ́ajut real/concret envers els més desvalguts. Ja per acabar, benvolguda Isabel-Clara, descansa en pau ! Et ben prometo que seguiré essent-te fidel al teu ideari i als teus exemples. T ́admiro més que profundament.