GLOSSA | Montserrat Gorina, sense fer soroll fa de Terrassa un lloc millor

El periodista Josep Villagrasa va ser l'encarregat de presentar els tres premiats al Terrassenc de l'Any 2019
Gala dels Terrassencs de l'Any 2019
Gala dels Terrassencs de l'Any 2019 | Cristóbal

 

Sempre és invariable, no falla, és una cosa d’aquest homenatge. Hi ha d’haver un dels terrassencs de l’any, en aquest cas una terrassenca, que et diu sense falsa modèstia que no entén ben bé per què entre totes les persones que formen la nostra petita gran ciutat se li fa aquesta distinció a ella. No és un detall menor. És un distintiu de qualitat, vol dir que l’han encertat en atorgar-li. 

 

Ara, en tots aquests anys com a glossador, és el primer cop que em trobo un cas com el de la Montserrat Gorina i Parera, que a l’hora d’entrevistar-la per escriure aquesta glossa, et digui que està pendent d’una operació, un trasplantament ràpid afirma, per cedir-li un ronyó al seu germà gran i que, més enllà de la il·lusió que li fa perquè ell es pugui trobar millor, havia pensat que la intervenció potser la salvaria d’haver de passar per aquest acte d’homenatge. Així que, clarament, podem dir sense por a equivocar-nos, que la decisió del jurat enguany bé val un ronyó.

 

Més enllà de la broma fàcil, la intervenció i l’acte finalment no han coincidit i l’anècdota podria servir per acabar aquí mateix la glossa, doncs bé ens mostra qui és la persona de qui volem parlar. No obstant això, continuarem endavant, doncs la nostra ciutat està feta de petites-grans històries que cal conèixer per descobrir que hi ha persones que sense fer soroll fan de la nostra Terrassa un lloc millor. 

 

La Montserrat Gorina i Parera va néixer el 2 de setembre de 1952 al carrer del Racó número 3, a casa. Era la segona filla del Jaume i l’Angelina que ja tenien el Miquel, de 4 anys, i forces més anys després s’hi sumaria el Xavier. 

 

El pare era fill dels masovers de Ca n’Amat i la mare era de Viladecavalls, uns orígens que van portar a la família a tenir en el mateix carrer del Racó durant els primers anys de vida de la Montserrat una lleteria on venien la llet de Ca n’Amat i els ous de la granja de la família a Viladecavalls, que els petits de casa s’encarregaven de repartir per les cases del Passeig. 

 

El pare de la Montserrat, el Jaume Gorina, va treballar durant un grapat d’anys al tèxtil a cal Sala i Badrinas on, com molts altres, va entrar empenyent un carretó i va acabar sent tècnic tèxtil. Un home estudiós, inquiet pel saber, seriós però just, resumeix la Montserrat; molt organitzat, metòdic i amb un humor murri que la seva filla sembla haver heretat. I és que el posat de la Montserrat, amb un somriure tranquil i agradable, et transmet la mestra que ha estat i un diria que encara és, disposada a aprofitar totes les coses bones de cada petita persona que li ha passat per davant per extreure’n el màxim potencial. 

 

Una mestra, d’altra banda, que va ser més aviat una estudiant força normal. Educada a Ca la senyora Angelina al carrer Topete i posteriorment a l’institut Ègara, on la casualitat va voler que fos la primera alumna a matricular-se en el centre quan aquest va obrir, la Montserrat Gorina somiava en ser metgessa. El seu talant però, des de ben jove, semblava anar per una altra banda. Inquieta, ja no parava per casa fora de les hores d’escola. Se la podia trobar o bé patinant a la pista del Social, fent música a l’acadèmia Rodamilans a la Font Vella, fent classes de rítmica o bé ja d’adolescent al MIJAC, al moviment infantil i juvenil d’acció catòlica, on amb la guitarra sempre amb ella, participava a tot, des de la representació dels pastorets a les colònies de Viladoms amb mossèn Cima. 

 

No s’estava quieta. De fet, ja de gran, els seus pares li feien broma que penjarien una fotografia al menjador per saber quina cara feia.  Quan va arribar el moment de fer el preuniversitari, la Montserrat va suspendre i, amb 17 anys, va tenir clar que no es podia quedar a casa quieta ni que els pares la mantinguessin i va sortir a cercar feina. 

 

Tot i que el primer sou que va cobrar a la seva vida va ser treballant a l‘hospital, fent de suport a nens i nenes amb capacitats diverses degudes a malalties com la pòlio, la vida semblava tenir-li preparat un altre camí. Aquest va sorgir a una petita guarderia al capdamunt del carrer Sant Llorenç fundada per dues germanes de Barcelona, anomenada El Petit Estel. Quan ella hi va començar tenia de companya la Maria Vives, que després es va fer càrrec de l’escola, i l’alumnat quan arribava l’EGB feia el salt cap a la Roda. Però l’escola es va traslladar cap al carrer Puig Novell i allà va començar a créixer.

 

Al seu torn, la Montserrat va continuar estudiant als vespres després de la feina a l’escola Normal de Barcelona per formar-se com a mestra. Ella i 3 o 4 alumnes més de Terrassa quedaven al Vedruna per estudiar i preparar-se els exàmens i després s’examinaven per lliure fins que es va treure el títol per exercir com a professora de primer de primària, curs en el qual sempre s’ha mantingut. 

 

Una tasca docent cabdal per entendre l’homenatge que se li fa avui a la Montserrat Gorina i Parera, però no l’únic aspecte que la fa ser mereixedora de ser terrassenca de l’any. Així que, tot i que ja tornarem a les aules més endavant, sortim de l’escola i observem com la Montse no ha parat. 

 

Ja als anys 80 va començar a participar amb la catequesi adaptada que es feia per persones amb altres capacitats a la parròquia de Ca n’Anglada. Una activitat que va realitzar regularment durant uns anys i de la qual no ha arribat a deslligar mai i que li han comportat una frase recurrent d’aquelles persones que la coneixen, com mossèn Joan Làzaro, i que afirmen reiteradament que la Montserrat “no té mai un no com a resposta”. 

 

El mateix, exactament, que diuen d’ella a Caritas, on col·labora des de l’any 2000 i d’on, des de fa un grapat d’anys, és secretària de la Junta. Aquí, curiosament, va viure el canvi de l’entitat cap al Carrer Topete, a la seu on havia estat el MIJAC i, de passar-hi hores i hores d’adolescència i va passar a dedicar-hi hores i hores en l’edat adulta. I, com quan era jove, s’ha apuntat a tota tasca on se l’ha requerida. Des del grup de sensibilització i denúncia cercant voluntariat per ajudar a la gent a les diferents parròquies de Terrassa, a fer com diu ella de “comodí” per qualsevol necessitat, ja sigui acompanyar a una família nouvinguda amb cotxe cap a un pis d’acollida a donar reforç a les classes de català.

 

Una implicació que la Montserrat Gorina també ha exportat a la seva altra petita pàtria, Viladecavalls, un poble en el qual va passar, junt amb els seus germans, tots els estius d’infantesa i on ha trobat com a causa afegida on col·laborar el petit gran repte d’ajudar a valorar i preservar l'església de Sant Miquel de Toudell. Un monument romànic llombard lligat històricament a les Esglésies de Sant Pere que els temps han volgut que quedi actualment anxovat al mig del polígon de Can Mir. Una ubicació que  ha provocat que un grup de persones, encapçalades per l’Albert Oliet, s’entestessin a preservar aquesta petita joia amb l’organització de litúrgies i actes culturals que la mantinguin viva i recordin que aquests tresors de la nostra història no poden caure en l’oblit. 

 

Ara, però, per continuar parlant de la terrassenca de l’any, permeteu-me que tornem enrere i anem fins a l’any 1994, per recuperar un punt d’inflexió en la seva història, quan li van diagnosticar càncer de mama. La Montserrat tenia 41 anys i feia només un any que una amiga seva, l’Helena, s’havia mort pel mateix amb només 36 anys. Havia viscut la malaltia de ben a prop i ara que li tocava a ella sabia que no podia abaixar la guàrdia. Pensava amb els pares, amb els germans, amb els alumnes, i va decidir encarar-ho amb fermesa. 

 

Segons la mateixa Montserrat, va tenir sort amb la malaltia i amb la gent que es va trobar. Li van realitzar una tumorectomia i ràdio i, més enllà d’alguna mala experiència, en un trimestre de baixa a l’escola va poder superar la malaltia per tornar-se a reincorporar a les classes al gener. Una aturada en el camí que no va aconseguir que pares quieta i, fins i tot, en aquell trimestre de descans obligat, no va poder evitar fer classes particulars a un nen nou que havia arribat de Cuba a l’escola. 

 

L’experiència del càncer li fa fer entendre que la part humana dels metges i la gent que et creues fa molt per curar-se, així com descobrir que hi ha molta més gent al voltant que ha passat pel mateix i ni te n’has assabentat. Per això quan la Contxa Puig, mare d’un dels seus alumnes de l’escola, li va proposar fer de voluntària a Oncolliga per anar a veure pacients que estiguessin passant pel mateix que havia passat ella s’hi va apuntar.  Una activitat que, d’entrada, li va costar però de la qual afirma haver après molt. 

 

Per la Montserrat, cada persona que ha visitat és un món. Hi ha des de converses molt profundes a més planeres, de persones extremadament informades a pacients que no volen veure la malaltia. És una tasca que, explica, has d’estar bé per fer-la i on els cursos de voluntariat d’Oncolliga són indispensables per poder ser d’ajuda a la pacient. 

 

Anys de voluntariat dels quals recorda casos com el de la primera vegada que anava a veure una pacient a qui li havien realitzat una mastectomia. Es tractava d’una senyora d’ètnia gitana valenta i decidida. La Montse li portava una pròtesi i ella li va contestar que ja s’havia fet un “arreglillo” perquè no es notés l’operació. Va sortir de la visita amb la sensació que l’havia animat més la pacient a ella que al revés. 

 

La Montserrat valora tot el que aporta personalment trobar-se amb persones que saben que es moren, però que mantenen l’esperit tossut combatiu contra la malaltia fins al final. També el punt positiu  de totes aquelles persones que se’n surten i que després la Montserrat se les ha trobat pel carrer i l’han anat a saludar. Moltes vegades amb dificultats per reconèixer-les, ja que evidentment, les pacients havien deixat la bata d’hospital enrere, havien recuperat el cabell i la salut a la seva vida. I també sorpreses, com arribar a l’hospital i trobar-te una mare de l’escola o l’amiga d’una amiga que no sabies que estaven malaltes. 

 

Un seguit d’experiències vitals que han fet que la Montserrat Gorina i Parera anés deixant el seu gran de sorra per tots aquells indrets on ha anat passant d’aquesta ciutat nostra que tant s’estima. Ara bé, l’indret que queda, allà on s’acumula un grapat d’experiències és l’escola. Dos anys després de jubilar-se, amb el record llunyà d’aquella primera vocació juvenil de metgessa, la jove de 17 anys que va entrar per primera vegada a una aula i s’hi va quedar a fer de mestra afirma respecte a la seva professió “no m’he equivocat, m’ha agradat molt”.

 

I un té clar que no s’ha equivocat quan et parla dels seus alumnes, totes aquelles classes de primer de primària que han passat per la seva tutela i de les quals guarda les fotografies, curosament ordenades, en un àlbum magnífic on, darrere de cada instantània hi ha transcrita amb lletra de mestra i curosa ortografia els noms de cada un dels nens i nenes que recorda perfectament.

 

Ha vist evolucionar els infants, junt amb la seva companya de l’altre curs de primer, la Pilar, amb qui afirma formaven el tàndem perfecte, el punt i la I, el caràcter metòdic i l’empenta combinades a favor d’aquelles petites persones que havien de formar. Sempre en positiu, potser perquè mai ha oblidat que ella va ser una estudiant moguda, no li ha agradat mai quan arribava el moment d'avaluar. 

 

Avui dia, jubilada, encara expressa amb incredulitat “Què vol dir d’un alumne que necessita millorar?” Es rebel·la a deixar de veure la part bona de cada alumne i no li agrada que es qüestioni a la a la joventut d’avui, perquè afirma fa preguntes, és inquieta i té tot un món per conquerir. 

 

Escoltar-la parlar dels seus antics alumnes és un gust i t’envaeix la recança de no haver-la pogut tenir de mestra tu també. Però, una educadora pot deixar d’educar? I la resposta a aquesta pregunta la dona la mateixa Montserrat qui, en acabar l’entrevista per fer aquesta glossa, et dona un paper en mà i et diu “sempre m’ha agradat aquesta frase: la vida és un gran bé, no per les coses que ens dóna, sinó per les coses que ens permet donar i agrair als altres”

 

I acabes la glossa havent après alguna cosa. Poc queda més a dir.

 

Esperem Montserrat que ens perdonis la mala estona d’haver-te fet avui protagonista però, és de rebut, i et mereixes l’honor que avui et puguem dir “Enhorabona Terrassenca de l’any”.