Abel Martínez (pediatra): "Desconfinaria els menors la primera setmana de maig"

El cap de pediatría de l'Hospital de Terrassa, el doctor el Abel Martínez
El cap de pediatría de l'Hospital de Terrassa, el doctor Abel Martínez | CST

S’apropa el desconfinament de la canalla, i hem parlat amb el cap de pediatria de l'Hospital de Terrassa, el doctor Abel Martínez. A més a més de dirigir el servei i les urgències pediàtriques, és un metge que ha treballat en moltes catàstrofes amb Creu Roja (Haití, Africa etc) i com a cooperant internacional. Per la qual cosa té una visió molt àmplia d’aquesta pandèmia.

La pregunta del milió, o del mig milió? S'ha de fer abans el desconfinament de la canalla que el de la població general? Quan s'ha de fer segons el cap de pediatria de l'Hospital? 

El desconfinament s’ha de fer esglaonat per a tothom, en qualsevol cas no s’ha de fer abans que la població general, sino simultàniament o paral·lelament. El termini del 27 d’Abril és un pèl ajustat i prematur i veient com ha anat tot i els índex de contagiositat assolits, la meva opinió seria ser més prudents i demorar-ho fins a la primera setmana de maig, si es manté aquesta tendència de millora. Hem de pensar que ara començarà la fase de convivència de malaltia COVID19 amb la "no covid" i per tant, és segur que tornarem a viure una pujada de les urgències i les visites. El desconfinament ha de tenir molt present el fet de seguir protegint de contagis a les persones grans, vulnerables i amb patologies cròniques.

La canalla ho ha passat malament o, com es diu de vegades, ho resisteix tot? 

Bé aquesta és una pregunta de vàries respostes. El que hem de tenir clar és que si hi ha algú que pot adaptar-se a noves situacions aquests són els infants, entre d’altres coses perquè estan en una fase de maduració i desenvolupament que els permet canviar o adoptar nous hàbits fàcilment. Un nen/a que no té problemes de comportament o desenvolupament previs i que forma part d’una família que podríem anomenar “estàndard”, no penso que ho estigui passant malament. Diferent segur. Fins i tot en algun moment amb sensació d’angoixa, però no malament. Està coneixent moltes activitats noves i redescobrint junt amb la família molts altres aspectes. És veritat que hi ha canvis importants. Els nanos han passat d’un horari escolar bastant rígid amb moltes activitats extraescolars, sovint frenètiques i que col·lapsaven la seva agenda, a una situació de menys activitat física, més relaxada, amb un aprofitament diferent del temps, amb la possibilitat de fer més el que volen, i també per què no dir-ho, de dedicar-se a la “vida contemplativa i a l’avorriment”. Però també hi trobem més autogestió de les activitats i del descans, més ús consentit de les xarxes i sobre tot molt més temps per compartir amb la família, amb germans, pares i mascotes. Crec que molt nens més que passar-ho malament, s’ho estan passant de “conya” i s’adapten a la situació. Això no vol dir que no s’hagi de fer el desconfinament, doncs sortir a l’aire lliure, prendre el sol i canviar la rutina segur que els anirà bé. L’objectiu que tots volem i hem d’assolir és un desconfinament ordenat, però amb les mesures adequades. Segur que hi ha nens que troben a faltar coses, però també saben valorar-ne unes altres, i fora d’algunes excepcions, penso que no hem de dramatitzar sobre la situació de salut mental de la major part dels infants i adolescents durant el confinament. Probablement hi haurà adults molt més rígids i estrictes en el seu dia a dia, i que ho estan passant pitjor.

Què és el pitjor d'un confinament per a aquest grup de població? I se suposa que no es el mateix per un menor d'1 any que per un de 12. O sí?

Està clar que cada grup té les seves necessitats. Pels més petits, donat que estan en la fase d’adquisició de les fites del desenvolupament psicomotriu, serà important la relació estreta amb la família i certa possibilitat de moviment (no fan falta grans distàncies) i per tant el tipus d’habitatges podrà influir en les activitats que haurem de seleccionar. Habitatges petits, sense balconades o jardí i amb poc espai per desplaçar-se, obligaran als pares a ser molt creatius i a l’hora acurats per evitar accidents domèstics. En canvi en nens més grans i adolescents que tenen una necessitat important de socialització amb els altres nens, que necessiten més contacte interpersonal i més espai obert per fer activitat física, hauran de buscar sistemes de “meetings on line,” de xarxes socials, de rutines diàries per fer activitat física. Però com deia al principi, en unes condicions de salut i desenvolupament normals i un entorn familiar adequat. Els infants tenen molta plasticitat i flexibilitat . En relació al desconfinament, molta gent pensa que pels infants serà magnífic, i que els nens estaran “super” contents de poder començar a sortir, segur que serà veritat, però alerta, amb les condicions que s’estan plantejant, hem de preveure que aquest procés no estarà exempt de problemes, frustracions, rabietes i disgustos. Els infants tindran la possibilitat de sortir a espais oberts i a l’aire lliure, però ho serà amb temps i espais limitats i delimitats; els lactants amb cotxets o de la mà dels pares, als infants no els podrem deixar fer el que volen, no ho podran tocar tot, no podran ajuntar-se amb amics si els veuen o hauran de mantenir la distància de seguretat de 2 metres; els adolescents no podran jugar als parcs, hauran de portar una mascareta i ser estrictes amb el rentat de mans, etc... Realment necessitarem pares, mares i famílies molt compromeses i implicades en fer bé les coses, i no sempre serà fàcil.

Tindrà efectes a curt, mig o llarg termini? Els marcarà la seva vida d'una o altra forma? 

Vull aclarir abans de respondre, que hi ha un grup de trastorns relacionats amb el comportament i la conducta, que ja estan sent controlats per dispositius de salut mental infantojuvenil i que lògicament tenen una consideració especial i diferenciada pel que fa a sortides, aspectes relacionals i terapèutics i que quedarien fora de la situació general a la que jo em referiré. Els efectes en els nens, seran multifactorials, però probablement molt menys importants del que a primera vista sembla. No serà el mateix parlar dels lactants que no han conegut una altra realitat o que difícilment la recorden que parlar de la primera infància a on la dependència dels pares és molt important, o dels nens/es de primària on el descobriment i l’aprenentatge és bàsic, o per descomptat dels adolescents on l’autoconeixement, la reivindicació de la pròpia persona i les relacions socials tenen un pes important. En qualsevol cas, una informació adequada i adaptada a l’edat que expliqui per què estem fent el confinament i el desconfinament progressiu, la importància de fer-ho bé i el paper que ells mateixos juguen. és molt important per minimitzar els efectes que en algun cas hi pugui haver i en el record que d’aquesta etapa pot quedar.

Què s'ha trobat aquests dies? I què s'ha trobat a les urgències pediàtriques? Com sempre? Unes malalties han aparegut i altres desaparegut?

Està clar que aquest confinament ha tingut un efecte molt important sobre les consultes pediàtriques. Durant aquests dies s’han anul·lat moltes cites de consultes externes dels hospitals i moltíssimes revisions de salut als centres d’atenció primària, pràcticament totes, a excepció de les lligades a les primovacunacions fins els 15 mesos i a patologies especialment de risc. S’ha de destacar que tant els professionals d’especialitats pediàtriques com principalment els equips pediàtrics d’atenció primària, han fet una excel·lent tasca de contenció i explicació davant de moltes consultes, evitant visites innecessàries i donant consells i confiança a les famílies mitjançant el teletreball. Aquest contacte telefònic freqüent i constant dels equips d’atenció primària ha ajudat a disminuir molt el número d’urgències pediàtriques als Hospitals. Pràcticament hem fet entre un 15-20% de les urgències que hauríem d’haver fet en condicions normals, i tot i el clar risc que pot suposar un retard en el diagnòstic d’algunes malalties motivat per la por de sortir, la veritat és que no hem tingut situacions remarcables en aquest sentit. El que sí hem tingut, és un augment del percentatge de pacients que han requerit ingrés, la qual cosa va a favor del bon criteri utilitzat pels pares a l’hora de sortir de casa. Al CST hem detectat 6 casos pediàtrics amb test positiu per COVID19, dels quals 3 van ingressar i 1 va ser traslladat per tenir antecedents de malaltia greu, tots amb bona evolució. La veritat és que la infecció COVID19 en els nens ha estat lleu en la major part de casos, molts sense símptomes o poc importants, i amb una varietat en la seva presentació, amb casos respiratoris, digestius i cutanis. El confinament ha fet disminuir molt les malalties que en aquest dies solíem veure: varicel·la o amigdalitis. Serà a partir d’ara quan, aixecant el confinament, començarem a trobar de nou un augment d’aquestes malalties típiques del nens. El fet de que els pares surtin més i que també s’hi afegeixin els nens, farà augmentar el risc de transmissió de moltes altres afeccions infecto-contagioses pròpies de la nostra zona i de l’època de l’any.

Com a pediatra, què ha representat per vostè aquesta crisi? N'ha tret algun resultat? Algun element positiu? L'ha canviat com a metge? 

Com a pediatra, ha significat constatar la importància que tenen els nens en la transmissió de les malalties infeccioses, la seva capacitat d’adaptació a les circumstàncies i de resiliència. Jo, en aquests moments com a Cap de Servei de Pediatria del CST, m’ha permès comprovar com tots i cadascun dels professionals implicats en la millora de la salut de les persones ( metges, infermers, treball social, psicòlegs, administratius, companys de cuina, manteniment, de neteja, etc) han demostrat el que és tenir predisposició, “companyerisme” i esperit d’entrega: ha estat magnífic. En aquesta crisi, he parlat amb molt companys pediatres per treure’ls de la seva tasca habitual, de la seva zona de confort i reubicar-los per treballar on hi havia pacients adults, la majoria afectats per COVID19. I allà segueixen, sotmesos a molta pressió assistencial, i sobre tot emocional , i encara és hora que rebi un NO per resposta, tot el contrari. Però també he hagut de parlar amb altres companys que per circumstàncies pròpies o per necessitats del servei els he demanat que la seva tasca fos diferent, telefònica o no tant de primera línia. Tasca igualment important i necessària per que tot segueixi funcionant bé, però en aquests casos, la sensació de que no feien prou, que volien fer més, ha estat el sentiment que més m’han transmès. He constatat que el col·lectiu sanitari ha demostrat la gran qualitat dels professionals que el formen, amb vocació, capacitat per afrontar les crisis i esperit de treball en equip. Aquesta crisi no m’ha canviat com ha metge. M’ha reafirmat en la meva vocació: em sento orgullós de formar part d’aquest col·lectiu. Abans de passar a l’altre pregunta, vull destacar un altre aspecte molt positiu, i és el suport i el reconeixement que de totes les parts de la societat se’ns ha fet arribar als sanitaris. De veritat, moltes i moltes gràcies. Més forces per seguir estant al peu del canó, com ho hem estat en el passat i ho seguirem estant sempre!!

S'havia imaginat mai una situació així? La realitat molts cops supera la ficció?

No, ningú de nosaltres imaginava una situació així, amb aquesta rapidesa i agressivitat. A l’inici, a la segona setmana de març, quan vàrem veure com el servei d’urgències d’adults quedava saturat, i sense capacitat ni d’absorció ni de drenatge de pacients, ja vàrem entendre que teníem a sobre el pitjor dels escenaris. Veure com no deixaven d’arribar pacients adults que podien morir en un espai de temps molt breu, i que de fet morien a les pròpies urgències, sense suport familiar i sense disposar de suficients llits de cures intensives va suposar un cop molt dur pel sistema i emocionalment per cadascun de nosaltres. Ningú imaginava que hauríem de desplaçar a una altre zona les Urgències de Pediatria o la seva Unitat d’hospitalització en tants pocs dies, o que les plantes anirien duplicant llits, o que s’haurien d’habilitar noves plantes a una velocitat de vertigen i que hauríem d’improvisar un hospital de campanya. I ho hem fet. Sí, la realitat va superar les previsions i la ficció.

Quin és el seu dia a dia en aquestes setmanes de pandèmia?

Bàsicament he fet vida a l’hospital. El servei de pediatria del CST és bastant gran: consta d’urgències, hospitalització, UCI neonatal, atenció a parts, consultes externes de subespecialitats i atenció primària i, tot i que col·laboro ocasionalment en algunes tasques assistencials, la meva tasca principal ha estat la coordinació dels diferents professionals a les seves ubicacions assignades, intentant facilitar la seva tasca, així com portar a terme dins del servei les consignes donades des de la direcció.

Com li sembla que han reaccionat els pares?

Fins ara diria que la reacció dels pares ha estat exemplar. No hem tingut problemes de salut rellevants per aplicar malament el confinament, les assistències han estat adequades i els consells de salut donats pels professionals a distància s’han seguit molt bé. Però ara amb el desconfinament progressiu que vindrà, els hi haurem de demanar una mica més d’implicació i complicitat, això encara no s’ha acabat i dependrà de tots evitar rebrots.

Havia viscut mai quelcom semblant? Ha treballat en catàstrofes arreu del món. Alguna semblança amb el que passa ara? 

Cert, he treballat amb catàstrofes arreu del món, he viscut situacions d’epidèmies de còlera, xarampió i he conegut la gran letalitat de les diarrees i del paludisme a Àfrica, sempre en països amb pocs recursos, on la mortalitat per epidèmies no els genera ni por ni indignació: malauradament es freqüent.... Però, no, no he viscut una situació com aquesta enlloc, i de fet no l’ha viscut en els darrers anys ningú, amb una contagiositat i capacitat de col·lapse dels sistemes sanitaris tan important com aquesta.

Hi haurà altres pandèmies en el futur? El coronavirus ha arribat per quedar-se? 

Segur que hi haurà altres pandèmies en el futur, com n’hi ha hagut en el passat, amb l’agravant de que ara vivim en un món molt globalitzat i sense fronteres, on és fàcil canviar de continent en poques hores, i a on la població s’ha multiplicat molt en les darreres dècades. La família dels coronavirus ja eren uns vells coneguts, però aquest ens ha enganxat bé, i segurament aquest o algun cosí d’ell seguirà amb nosaltres un temps, com ho han fet altres virus en el passat. Aquí el gran repte i misteri alhora, és si sabrem aprofitar i incorporar en el futur i en la nostra manera de viure, les ensenyances que malauradament amb molta “sang” ens ha donat el SARS-CoV-2. 


Comentaris

envia el comentari