Els perquès de la ultradreta

Ja és una realitat. S’ha acabat l’ “excepcionalitat espanyola”. Amb més de 3.640.000 vots (15,09%) i 52 escons, VOX és la tercera força política del Congrés dels Diputats. Potser era qüestió de temps, però la veritat és que, fins fa uns mesos, Espanya i Portugal eren els únics països de la Unió Europea, on la ultradreta no tenia representació parlamentària. La situació d'aquests dos països del sud d'Europa contrastava amb la dels nostres veïns. A França, malgrat tenir només vuit diputats en l'Assemblea Nacional, el Front Nacional de Le Pen va arribar a disputar la presidència de la República a Macron en 2017, aconseguint un 34% dels vots. El sistema de doble volta francès i el cordó sanitari que la resta de partits van imposar al FN va ser clau per a evitar que aconseguís el poder. Un cas semblant és l'alemany, on Alternativa per a Alemanya és el tercer partit del país, per darrere de la CDU i dels socialdemòcrates.

 

Situació més preocupant es viu (o s'ha viscut) a Itàlia. Tots recordem el pas de Salvini, segurament un dels ministres més indignes que hagi conegut Itàlia, pel govern de Giuseppe Conte. El pacte de dos partits populistes, el Moviment Cinc Estrelles amb la Lliga de Salvini, va fer possible la presència de la ultradreta en el govern italià, fins a tal punt que el propi Salvini va eclipsar al Primer Ministre. Avui dia, gràcies al pacte dels socialdemòcrates amb el partit de Conte, la Lliga ja no té presència en el govern. Podríem continuar citant països on la ultradreta forma o ha format part del govern, o on la seva presència en els parlaments nacionals és més que notable: Àustria, Polònia, Hongria, Finlàndia, Dinamarca o Suècia. Ni les democràcies europees més consolidades es lliuren d'aquesta xacra.

 

Ara molts ens fem diverses preguntes: Com hem arribat fins aquí? Qui són els responsables? Què fem ara? Segurament la irrupció (i consolidació) de VOX és una conseqüència de diversos fets, i la veritat és que no hi ha un únic responsable de l'aparició de la ultradreta a Espanya. Però sí que és convenient assenyalar els fets que, al meu judici, han estat rellevants perquè més de tres milions i mig d'espanyols hagin decidit votar a aquest partit. I és que, probablement, molts estarem d'acord que a Espanya no hi ha més de tres milions i mig persones que són racistes, homòfobs, que neguen la violència de gènere, o que volen il·legalitzar partits constitucionalistes com és el PNB. Els motius que penso que han portat a aquestes persones a donar el seu vot a VOX són uns altres, totalment diferents a les propostes que el partit porta en el seu programa electoral. Una dada objectiva que podem apreciar és que els suports cap a VOX han augmentat, de manera notable, en aquestes últimes setmanes. No sols em refereixo a la demoscòpia, que també; si no als resultats que va obtenir la formació fa tan sols sis mesos, i als quals ha aconseguit ara. Per tant, penso que és rellevant analitzar que ha ocorregut durant aquest temps. I si hi ha hagut algun fet polític rellevant aquest últim mes, és sens dubte la sentència que condemna a alguns líders polítics catalans a presó. Però el que realment ha tingut impacte mediàtic és, més enllà de la pròpia sentència, les protestes que s'han organitzat (i es continuen organitzant) per tot el país.

 

Des que es va fer pública la sentència hem viscut, en viu i en directe, per televisió amb una retransmissió a temps real, com molts manifestants protagonitzaven actes de violència i desordres públics. Aquests actes van ser més enllà del primer dia de protestes. Si tot s'hagués reduït a les primeres hores, segurament l'impacte mediàtic hagués estat molt de menor. Però la violència anava a més, cada dia era pitjor, i tots el vèiem des de casa. I, la majoria, ho seguíem amb indignació. Indignació i fins a un punt d'impotència, de veure com uns intolerants s'atreveixen a trepitjar els drets de moltes persones, de veure com uns manifestants aconseguien paralitzar el país perjudicant milers de treballadors i treballadores, i de comprovar en directe com uns radicals destrossaven un mobiliari públic que tots paguem amb els nostres impostos. Aquesta violència ha generat diversos sentiments en una part important de la població, i un d'ells és el d'indignació.

 

Tots sabem que quan el debat es polaritza, els extrems es fan més forts, però si a més entra en escena la violència, les conseqüències són que molta gent que fins ara s'identificava amb posicions polítiques moderades, s'hagin radicalitzat. I aquí VOX s'ha posat les botes. Molts dels vots que ha tingut la ultradreta vénen d'indignats que volen que algú doni un cop sobre la taula, i han vist en VOX la millor opció. Preocupant.

 

A aquest fet cal sumar-los uns altres, que en cap cas crec que siguin menys importants. Un d'ells és l'emblanquiment que han fet els altres partits de dreta sobre VOX. L'ànsia de poder del PP no sols li ha fet no excloure a aquest partit com a possible aliat, si no que ha aconseguit governs amb el seu suport. Ciutadans ha fet el mateix, i segurament ara es penedeixen. En lloc de posar un cordó sanitari a VOX, com sí que va fer Macron amb la ultradreta a França, Albert Rivera va preferir fer-ho amb el PSOE, titllant al partit de “banda”. Un partit que en els seus orígens es denominava socialdemòcrata va voler competir contra la ultradreta, però en lloc de rebatre els seus arguments, els va comprar i els van fer seus. Aquí la batalla ja l'havia perdut, perquè la gent compra l'original, no la còpia.

 

Tampoc és menor el paper que han tingut els mitjans de comunicació. Un partit polític no aconsegueix tants vots sense una repercussió mediàtica que el propiciï. I VOX l'ha tingut. Molts han estat els mitjans que han volgut donar espai de difusió als postulats extrems, potser seduïts per l'eventual audiència que podia atreure, però no van pensar en les conseqüències que això podria tenir (i si ho van fer no els va importar).

 

En definitiva, la ultradreta ha arribat a Espanya, i potser encara som a temps de dir que “ha arribat però no per a quedar-se”. Però això dependrà dels qui l'han ajudat a pujar fins on està. El temps, i sobretot els actes de cadascun, el dirà. Si continuem veient com una minoria radical vulnera els drets d'una majoria pacífica, com uns partits polítics consolidats i “de govern” continuen recolzant-se en VOX per a aconseguir els seus objectius, i si aquest partit continua tenint l'espai mediàtic del qual gaudeix, lamentablement tindrem ultradreta per anys.

 

Javier García
Secretari d'Organització del PSC Terrassa i regidor a l'Ajuntament




Comentaris

envia el comentari