"Ho sentim, et vam trobar a faltar"

S'obliden que la primera seguretat és el benestar i la confiança de poder viure i treballar en dignitat i de tenir un futur

Fa unes setmanes es va estrenar al nostre país la darrera pel·lícula del director britànic Ken Loach, Sorry, We missed you. Pel·lícula que no ha aparegut en les cartelleres de tots els cinemes, només d’alguns, degut a la sobredimensió de les grans productores del cinema hollywoadià, que acapara la pràctica totalitat de la distribució audiovisual al nostre país. Acostumats a un cinema cada cop més destinat a l’entreteniment per se que serveix per evadir-nos de la nostra realitat, del nostre entorn i dels nostres problemes, és d’agrair el treball d’un director com Ken Loach. El veterà director, amb 83 anys, ens mostra la crueltat de la realitat sistèmica del nostre temps, amb personatges que mostren autenticitat i solidaritat mútua.

 

La seva pel·lícula anterior, Yo, Daniel Blake (“I, Daniel Blake”, 2016), ens mostrava a un treballador veterà incapacitat per la seva malaltia que l’Estat l’obliga a treballar per tenir dret a pensió i de l’amistat que sorgeix amb una jove mare soltera que pot perdre la custòdia dels seus fills, recolzant-se mútuament i rebel·lant-se davant la injustícia d’un sistema pervers. El millor de les darreres pel·lícules de Loach és que tot i estar situades a Gran Bretanya, podem veure la universalitat de les situacions i històries relatades. El que veiem que està passant a Gran Bretanya, passa exactament igual a casa nostra. I en el seu nou treball, Sorry, we missed you, ho tornem a comprovar.

 

En aquesta ocasió, veiem com són les noves relacions laborals uberitzades. Un matrimoni amb dos fills. La mare, treballant com a cuidadora de gent gran o incapacitada. I el pare, com a repartidor de paquets (poden ser d’Amazon), sense drets laborals regulats ni contracte (amagant ser falsos autònoms sota conceptes com “economia col·laborativa” o “no treballes per nosaltres, tu ets el teu jefe”). Relació laboral tòxica, de treballar tots els dies 14 hores, de no poder aturar en cap moment (controlats per apps amb gps, havent de miccionar en una ampolla per no perdre temps), d’haver de pagar sancions quan estàs malalt, no pots treballar, o per quan necessitis unes hores per fer qualsevol cosa personal, etc... I tota aquesta precarietat i submissió, per sous miserables, que no serveixen per superar deutes ni per estalviar.

 

I sobretot, la pel·lícula ens mostra la deshumanitat de la desregulació d’aquests nous treballs, de com ens afecta a la nostra dignitat i sobretot a les relacions personals i familiars. De com es trenquen els llaços familiars, de com les parelles només es veuen per parlar dels deutes i queden esgotades a diari, de com els fills queden sols tot el dia sense els pares.

 

Sovint escoltem els grans mitjans de comunicació i alguns partits parlar de seguretat. I obliden que la primera seguretat és el benestar i la confiança de poder viure i treballar en dignitat i de tenir un futur. Seguretat davant l’atur, en els ingressos, de tenir una llar, de tenir una educació, quan ens posem malalts, quan ens fem grans... Sense seguretat ens tanquem en nosaltres mateixos i no podem construir llaços d’amistat, amor i fraternitat amb la nostra gent. Quan veiem la sentència del Tribunal Constitucional avalant l’acomiadament per tenir baixa mèdica (producte de la darrera reforma laboral), o quan pels carrers ens creuem amb riders de Glovo o Deliveroo, transportistes de paquets d’Amazon, conductors d’Uber o Cabify, no estem veient les mateixes històries de la pel·lícula? No és aquest l’autèntic somni de la patronal, la desregulació laboral i que acceptem relacions esclaves i precàries (en ocasions sota màscares de modernitat tecnològica pròpies de distòpies de Black Mirror)?

 

Passada la campanya electoral al nostre país, potser que tornem a debatre i reivindicar les nostres condicions materials de vida i treball. Parlem i reclamem doncs al Govern que es tiri enrere la reforma laboral que tanta precarietat ha creat? Continuem lluitant per dignificar i assegurar les pensions públiques? Parlem ja de com reduir l’alt atur juvenil, de com revertir les retallades en salut i educació, de com pugem salaris i millorem els convenis, d’industrialització i política econòmica pròpia, etc... ? O acceptarem la proposta que intentaran vendre’ns de la “motxilla austríaca” (pagar nosaltres mateixos els nostres propis subsidis i pensions)? Aquestes seran les qüestions importants els propers temps.




Comentaris

envia el comentari