El fracàs total de la política, a Terrassa també

Fa molts anys que la ciutadania vota i vota més que mai, amb la il·lusió i l’esperança que la classe política sigui capaç de detectar i individualitzar els problemes que tots patim, per després amb propostes honestes, valentes i decidides, encarar-los tots amb la ferma i única voluntat de solucionar-los o si més no, millorar-los. Entretant, com si fossin dues carreteres paral·leles que mai no troben una cruïlla de confluència, la política analitza la societat des de laboratoris sociològics, o més aviat politològics, per trobar respostes exitoses en forma de partit i així poder plantejar propostes guanyadores a les següents eleccions. 

 

Així, de les manifestacions sorgides del moviment pacífic del 15 de Maig de 2011 en va sorgir el partit polític Podemos que, en pocs mesos va ser capaç d’obtenir uns magnífics resultats a les eleccions europees i alhora situar-se com una autèntica alternativa d’esquerres en el mapa electoral espanyol, havent estat en els darreres eleccions generals ben a punt de formar govern junt amb el PSOE de Pedro Sánchez. A l’actual Unidas Podemos, ningú li pot negar el mantenir una mínima coherència en el discurs que la honora com a partit, però ha perdut la cruïlla de la confluència amb la gent que li va fer confiança perquè lluny del discurs que la va fer guanyadora, ara, amb grans punts de poder com per exemple l’Ajuntament de Barcelona, s’ha instal·lat en la comoditat d’un discurs social demòcrata molt llunyà a l’activisme d’Ada Colau o al ferotge fer de Pablo Iglesias com a tertulià.

 

A Catalunya l’aferrissada batalla política per dominar l’espai independentista farà que en un futur no gaire llunyà s’escriguin centenars d’articles i llibres. Sense dubte, qui millor ha demostrat conèixer aquest espai ha estat l’ex President Aznar, qui ja fa molt temps va augurar que l’independentisme es trencaria abans internament que no pas es posaria en risc l’hegemonia de la unitat d’Espanya. Semblava conèixer que el propi independentisme seria qui faria fora al President Mas, l’autèntic estratega del moviment, i l’estadista que necessitava Catalunya per afrontar un repte tan ambiciós. Semblava conèixer també que seria ERC qui, titllant de traïdor al President Puigdemont quan va decidir convocar eleccions (155 monedes de plata del Rufián), seria capaç d’amenaçar en trencar el pacte de govern si aquelles es convocaven (Marta Rovira). I fet aquest recordatori no deixa de ser estrany i fins i tot miserable que ara, quan amb més o menys encert, el President Torra un cop feta pública la ignominiosa Sentència del Procés, proposa un nou exercici de l’autodeterminació del poble català, sigui just ERC qui li para els peus i l’aïlla públicament amb l’única voluntat de provocar unes eleccions catalanes i aprofitar els bons resultats que li pronostiquen les enquestes. ERC, encara que tregui uns bons resultats a les següents eleccions, no troba la cruïlla de la confluència amb l’electorat, perquè ningú entendrà, sinó ara d’aquí a un temps, com es va poder pressionar d’aquella manera al President Puigdemont per no convocar eleccions, i en canvi ara es ridiculitza al President Torra per voler exercir el dret d’autodeterminació. Com tots els partits, Junts x Catalunya haurà de fer molta autocrítica interna, però ningú li podrà negar que els Presidents Mas, Puigdemont i Torra, van enfilar el fil d’un propòsit i mai no l’han deixat enrere; tots hauríem d’entendre la darrera proposta del President Torra just en aquesta coherència en el discurs que mai no s’ha torçat. Crec que puc afirmar sense por a equivocar-me, que JxC es manté fidel a un compromís i ho fa amb independència del resultat a les següents eleccions, i no l’altera en base a prediccions de resultats electorals. Això es trobar la cruïlla de la confluència entre el que vol la gent, i el que ofereixes, i el resultat serà millor o pitjor, però la conducta és recte, lleial i noble. 

 

Terrassa no s’escapa a aquest tacticisme electoralista; l’alcalde Ballart, que no va trencar el carnet del PSC per l’aplicació de l’article 155, sinó perquè sabia que s’estava muntant una moció de censura que el faria fora com alcalde socialista, va ser astut i va saber aprofitar el moment millor que ningú, prenent molts vots independentistes a JxT i ERC, i jugant amb que ni JxT ni ERC ho denunciaríem perquè en aquell moment l’enemic a batre era el PSC d’Alfredo Vega. Ningú no va calibrar que el furt de vot independentista de Ballart, seria capaç de sumar-se a un vot unionista i que la suma seria la seva incontestable victòria. Però que ningú no ho oblidi, el votant de Ballart és una barreja d’aigua i oli, és a dir que no s’acaben de barrejar. Ara ja estem veient quin és el comportament de l’Alcalde Ballart (i del 1er Tinent d’Alcalde Isaac Albert); incapaços de penjar la pancarta de llibertat Presos Polítics, incapaços de baixar a una manifestació independentista, capaços de fer una declaració institucional per condemnar la sentència del Procés que no condemna absolutament res, i incapaços d’anul·lar l’activitat política de l’ajuntament malgrat l’excepcionalitat i gravetat del moment. Per si aquest tacticisme fos poc, Ballart ha visitat al Vicepresident Junqueras, fet encomiable, però ha estat incapaç de fer-ho amb el seu company de consistori durant tants i tants anys, l’Honorable Conseller Josep Rull; més tacticisme, més estratègia, de present i de futur, segur.

 

Per últim,  si miserables han estat els tuits del dia d’ahir divendres d’en Joan Tarda i del propi Isaac Albert, per cert exemplificadors de que ERC no pensa en país sinó en partit, més miserable ha estat que la setmana de la sentència l’aprofiti el govern municipal de la ciutat per donar a conèixer la pujada més gran d’impostos de la història de la Terrassa democràtica. De ben segur que tots el càrrecs de confiança que han contractat de l’àmbit de la comunicació (crec que tots), els hauran aconsellat que era el moment idoni per anunciar-ho, ara que tota la ciutat, com tot el país està per una altra cosa. 




Comentaris

envia el comentari