La vida és un carnaval

Ja fa gairebé setze anys que ens va deixar. La veu de na Cèlia Cruz, però, segueix acaronant-nos l ́oïda amb un munt de cançons fantàstiques. És ara justament -en ple Carnestoltes- que la lletra de la famosa “La vida és un carnaval” assoleix el seu màxim significat. La vida no és desigual. Més aviat és una preciositat i cal viure-la amb intensitat... Si algú cau en el desencís de trobar-se sol, només ha mirar amunt i sempre hauria de trobar algú.

 

No s ́ha de plorar. La vida és un carnaval, on és més bonic viure cantant.... Una bona manera d'escampar les penes que vénen totes soles, sense que ningú no les cridi. Malgrat la crueltat d ́alguns moments, hem de fer per tal que els bons superin els dolents. D ́alguna manera, en Tomeu Penya, un altre cantant ben nostre, ho proclama de manera similar: “mira el cel i escolta es vent, que de Menorca t ́arriba... Te dirà que tu ets sa vida i des meu cor s ́aliment”. Com diu l ́adagi, “ a mal viatge, mantes noves”. Tot canvia, tard o d ́hora. No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. És molt sa i bo recuperar el bon costum de riure. Gaudir és de franc. Fer el ploramiques, criticar, contaminar, odiar i maltractar, no viure en positiu són verbs a fer fora del nostre diccionari habitual. La Cèlia esdevé un referent i una font d ́inspiració a seguir per part de tothom. Va més enllà del que en diríem un símbol o icona.

 

D ́una manera especial per al col·lectiu femení que, en ple segle XXI, encara lluita per la plena igualtat de drets. No n ́hi ha prou amb dedicar una jornada anual (el proper dia 8) a la festa de la “dona treballadora”.

 

Cada dia hauria d ́esdevenir un pas endavant en la consecució de drets fonamentals que no mereixen la més mínima discussió. S ́endinsà en el món del cant tot amanyagant els seus germans més menuts. Dit altrament, el seu baptisme de foc s ́encetà amb allò que anomenem típicament “cançons de bressol”. D ́allí estant, s ́embadalia amb balls i ritmes del carrer, a càrrec d ́orquestres de molta fondària. Aquesta fou la guspira d ́una vocació treballada contra la voluntat de son pare (que la volia com a mestra d ́escola). Sort en va tenir del suport de la mare que la recolzà per abandonar la carrera de magisteri i ingressar al conservatori de música.

 

A partir d ́intervencions puntuals en emissores radiofòniques, la gent de l ́entorn descobrí un talent fora de tot dubte. Retornant al punt d ́origen del meu escrit, trobo molt interessant el fet d ́haver recuperat la tradició del Carnestoltes per part del nostre país. Abans de les rues de dissabte i diumenge --pel bell mig de la vila- - fa goig veure les cercaviles d ́una gran majoria d ́escoles on la mainada s ́ho passa pipa...

 

Bo és --ara que són petits-- que arribin a copsar l ́esperit i el nucli d ́aquesta vella tradició. Àdhuc bo i amarant-los amb el mal record de temps històrics passats on el poder polític posava pals a les rodes per a impedir-ho. “Cap geperut no es veu la seva gepa”. A cavall d ́una cruïlla social que es presenta tèrbola, cal fer mans i mànigues per a ofegar l ́esclat soterrat d ́una ultradreta casposa i repel·lent. No podem permetre anar un sol mil·límetre enrere en la defensa de drets adquirits a base de suor, llàgrimes i un gran esforç. Dit això, expresso el meu ferm i sentit desig per tal que la gresca i la xerinola ens ajudin a refermar les nostres conviccions democràtiques.




Comentaris
nb
molt be recordada la Celia Cruz. No cal sfegir res mes. Enhorabona
Amadeu Guarch
Molt encertat, engrescador, positiu. Un bàlsam per a les ferides, que no són poques, amb la que està caient. Salut i gaudi! Que aquí no ens hi quedem per sempre, malgrat s'albirin esperances pels que ara acaben d'arribar al món.

envia el comentari