Tres terrassenques poderoses (III): Marta Ferrer

La feina de la Marta és antropològica, cinematogràfica i musicalment contemporània.

No cal dir que de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), al carrer Colom, n’estan sortint generacions de cineastes que s’escampen arreu del món i és motiu de satisfacció. No vol dir que la resta d’escoles universitàries terrassenques no generin des de fa dècades personatges que tenen una dimensió universal. Però és clar que formar part del circuit del cinema atorga una connexió directa amb el nostre imaginari popular. Des de les produccions de pur entreteniment de Hollywood fins a les obres més íntimes d’autor.

 

És el cas de la Marta Ferrer, nascuda a Sabadell però amb família a Terrassa, que porta dotze anys vivint a Mèxic desprès d’haver fet un intercanvi de l’ESCAC com a final d’estudis quan en tenia vint-i-tres. M’ho explicava el març passat al festival de cinema llatinoamericà de Tolosa de Llenguadoc Cinélatino on va guanyar el premi al millor documental amb ‘A morir a los desiertos’ sobre el ‘canto cardenche’ en desaparició al seu país d’adopció. En aquest intercanvi amb el Centro de Capacitación Cinematográfica de Mèxic DF (CCC), ella com d’altres estudiants, es van acabar instal·lant a la ciutat nord-americana perquè s’hi trobaven molt a gust. El contrari del que va succeir amb els mexicans que van venir d’aquella tongada a Terrassa. No se n’ha quedat cap. Qüestions de calidesa d’acollida, tenint en compte fins i tot l’actual clima de violència que es viu a Mèxic.

 

L’important, en tot cas, és que la Marta des de la seva nova residència ha sabut explicar històries a partir del gènere documental que transcendeixen la qüestió local per tenir un abast transfronterer. El seu treball final de carrera, ‘El varal’, parteix d’un poble de Guanajato per posar en evidència a finals de la dècada passada els estralls del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i Canadà sobre les economies agrícoles. Per molt que el president estatunidenc Donald Trump ens vulgui fer creure ara que el perjudicat és el seu país. ‘El varal’ ja va obtenir el primer premi al prestigiós Festival de Morelia el 2010.

 

Set anys després, ‘A morir a los desiertos’ va començar la seva trajectòria guanyant al Festival de Los Cabos, a la Baixa Califòrnia mexicana. I, després, va encadenar amb el guardó a Tolosa en la seva primera projecció europea. Al documental, l’extinció d’aquest ‘canto cardenche’ cosí germà del ‘corrido’ però sense instruments i fruit d’unes explotacions cotoneres de l’època de semiesclavitud del ‘porfiriato’ es tracta de forma sensorial i al·legòrica prescindint del llenguatge narratiu dels reportatges de televisió. És el valor afegit d’aquest llargmetratge i les qualitats que el fan destacar per sobre dels altres a les competicions. El veterà quartet Los Cardencheros de Sapioriz, els últims representants del gènere, hi apareixen com a testimonis d’un temps passat que es resisteix a morir tot i que empalma amb les noves generacions de hip hop (Los Caballeros del Plan G) o cantautors experimentals (Juan Pablo Villa). La feina de la Marta és antropològica, cinematogràfica i musicalment contemporània.

 

Ara la pregunta, com en d’altres casos semblants, és de quina manera autors que sobresurten i han passat per l’ESCAC se’ls pot tornar a acollir a la ciutat encara que sigui temporalment. És un patrimoni compartit i un senyal que de les seves aules sorgeixen ments a tenir en compte. M’estalvio tornar a recordar la desolació que representa haver estat designats com a Ciutat del Cinema per la UNESCO gràcies al Parc Audiovisual, però constatar la pobre programació a la cartellera. Al cinema municipal Catalunya ja només es poden veure pel·lícules en versió original un cop a la setmana. Al Parc Vallès, és una quimera. Qui s’atreveix a projectar ‘A morir a los desiertos’ en un temps raonable?




Comentaris

envia el comentari