Moore vs Lizaran

‘Gloria Bell’ és millor en VOSE al Cinema Catalunya de Terrassa

s

Divendres. Cinema Catalunya. Sessió de la versió original subtitulada a l’espanyol, 22:00 hores. Sala 1. Aforament: 420. Nombre d’espectadors: 8. La VOSE segueix sense seduir la nostra societat. És així com moltes conciutadanes i conciutadans s’han perdut la veu real dels intèrprets, aquell instrument imprescindible per a les actrius de text, l’univers sonor que surt de dins l’actor, i que el posseeix tan especial la Julianne Moore (1960), guanyadora d'un Oscar a la millor actriu per ‘Still Alice’, protagonista absoluta i interès primordial per anar a veure aquesta pel·lícula. Després tornarem a ella.

D’entrada, una cinta que arrenca amb ‘Never Can Say Goodbye’ de la Gloria Gaynor i que acaba -en clares referències al personatge principal- amb ‘Gloria’ d’Umberto Tozzi, en la versió americanitzada de Laura Branigan, ja promet i denota un gran gust discogràfic. Una acurada selecció de música disco dels 70 i 80 amaneix les escenes de discoteca: ‘September’ i ‘Boogie Wonderland’ dels Earth, Wind & Fire o la deliciosa ‘Ring my bell’ d’Anita Ward, entre d’altres. Pel que respecta a la banda sonora original, composada pel músic anglès Matthew Herbert (1972), resulta sorprenent, atípica per un projecte d’aquest gènere i això la fa molt atractiva, melancòlica, summament emotiva i un dels punts forts del film. De fet, tota la musicalitat esdevé una coprotagonista més.

Es tracta d’una història i una narrativa cinematogràfica naturalista, estèticament parlant; quasi costumista, en les dinàmiques i escenes familiars; i sense massa pretensions, gens grandiloqüent. Com de igual manera se’ns mostra la Moore. Al natural, més natural que mai, sense escarafalls ni floritures, tampoc artificis... en tot moment magistral i subtil quan plora a la pantalla amb una versemblança que commou.

Una Julianne, que havia patit en el passat unes crítiques duríssimes i demolidores per els seus rols més comercials, ara ha assolit la maduresa interpretativa, convertint-se en una de les dames de l’actuació, que recorda molt a la nostra Anna Lizaran (1944-2013) en la seva etapa final, salvant les distàncies i les comparacions odioses. Si algun dia et deixes atrapar per la Gloria Bell, imagina, per un instant, en un món de fantasia, la Lizaran substituint en el seu paper la Moore i, de ben segur, que el bescanvi et quadra. No ho feu mai imaginar altres artistes en el lloc de les que esteu veient? Lizaran vs Moore! Moore vs Lizaran!

TENS TELEGRAM? Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre la tot el que passa a Terrassa i voltants? i sobre la covid? Clica aquí per subscriure't al nostre canal de Telegram
TENS TWITTER ? Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre tot el que passa a Terrassa i comarca? Clica aquí per subscriure't al nostre canal de Twitter

Comentaris

envia el comentari