El "plomero" d'Arquimedes de Terrassa

Torre d'aigua del carrer d'Arquimedes | Joan Manel Oller

 
"Plumero", tot i que també en podem dir torre d'aigua. A Terrassa ens en queden una dotzea curta, i  moltes pateixen un seriós perill de desaparèixer. Un d'ells el trobem al carrer d'Arquimedes, cantonada amb el de Blasco de Garay. Si no us hi havíeu fixat, ara ja podeu fer-ho. I també ja sabeu què és. Gràcies als "plomeros" la petita vila del segle XIX va fer un pas vers la modernització, van contribuir a portar l'aigua potabilitzada a totes les cases. 
 

 

 

Les torres se situaven bàsicament en el nucli històric, en una illa delimitada pels carrer de la Societat i de Garci Humet a l'est, i pel d'Arquimedes a l'oest. Al nord, el carrer de Sant Valentí,  i al sud el carrer del Col·legi. Fora d'aquest cercle -o quadrat- poca cosa, llevat d'un plomero a l'altre costat del pont del Passeig, a Vallparadís. Dèiem que en queden una dotzena, amb les de la cruïlla de les carreteres de Rubí i de Montcada, la de l'antiga Clínica del Remei i la de la cantonada del carrer Vallhonrat com a grans estandarts. Un apunt, "plomero" fa referència a una unitat de mesura de l'aigua, diferent segons el municipi. 


 

Quina era la seva funcionalitat? Com eren? Eren torres d'una mica més d'un metre quadrat de planta i l'alçada normal estava entre els quatre i sis metres però sempre superior a les cases a les que subministrava, per aprofitar la força de la gravetat. Dins hi havia una canonada per la qual l'aigua hi arribava d'una manera constant. Aquí, al costat d'una plataforma, hi havia un recipient amb ranures diverses dimensions que deixava passar el líquid a uns calaixos o bossetes més petites, des d'on sortien els tubs que duien l'aigua a les cases dels clients. La ranura variava en funció de la quantitat de plomes contractades. Molts cops, l'aigua que anava cap al client es podia tornar a repartir des d'una torre encara més petita, generant tot un circuit.


L'us del totxo és una de les seves característiques, i la forma de minaret una altra. Era nornal la decoració d'estil neoàrab. El primer es va aixecar el 1846, moment d'una primera embranzida industrial. La gran majoria de repartidors els signa com a arquitecte Joan Baptista Feu i Puig, per la qual cosa totes seguien uns mateixos paràmetres. Un segon nom associat als "plomeros" és el de Melcior Vinyals, fonamentalment per la seva participació en l'ampliació del de la Clínica del Remei, el més excepcional de tots.

 

El 1966 els repartidors abastien encara 63 veïns de Terrassa. Val a dir que els clients contractaven una quantitat d'aigua a perpetuitat. L'aigua era d'ells i dels seus successors. D'aquesta manera, l'empresa tenia una hipoteca vitalícia però aconseguia capitalitzar-se. Normalment es contractaven 250 litres diaris, o 500 si le famílies eren nombroses.


 

En un primer moment, l'aigua procedia de les mines i dels pous de captació, atès quen l'arribada de les aigües del Llobregat es retrasarà fins a la dècada dels 40 del segle XX.




Comentaris

envia el comentari