Darrerament s’està fent habitual que, diversos cops l’any, els telenotícies parlin d’episodis d’inundacions, sobretot a la costa mediterrània. Es parla de gota freda, de DANA i fins i tot de Medicane -un fenomen similar a un cicló tropical. Les inundacions a les conques mediterrànies no són noves, però la seva recurrència i la cobertura mediàtica han fet que es converteixi en una notícia habitual i en un fenomen digne d’anàlisi i d’acció administrativa i política.
L’octubre de 2019, les inundacions originades per una DANA van deixar sis víctimes mortals a l’Estat, 678 persones rescatades a la Comunitat Valenciana i 593 desplaçades i allotjades a albergs habilitats per la Creu Roja a la província d’Alacant. A nivell estatal, els evacuats van superar els 4.000. No es tracta un fenomen aïllat: el 24 d’octubre un nou episodi va afectar Catalunya i va provocar tres morts a França. El 2018 hi va haver episodis extrems a Màlaga, Mallorca i Barcelona. Aquestes són les conseqüències DANA… però per què es va crear una nova paraula per a un fenomen meteorològic que genera inundacions severes?
Depressió Aïllada a Nivells Alts o DANA és el terme proposat per l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) per rebatejar el fenomen conegut popularment com a “gota freda”, una traducció de l’alemany Kaltlufttropfen introduïda pel primer “home del temps” de l’estat espanyol, el meteoròleg Mariano Medina. Inicialment, Medina feia aquesta secció en una pissarra on només es veia la seva mà, explicant el pronòstic a una audiència poc acostumada a sentir parlar de fenòmens meteorològics sinòptics, almenys en termes tècnics.
La popularització del terme “gota freda” va fer que, de mica en mica, s’associés a qualsevol episodi de pluja intensa, desviant-se del fenomen a què feia referència al principi. Per això l’AEMET ha establert el terme DANA per referir-s’hi, un homenatge a un altre meteoròleg, Francisco García Dana, cap del centre de predicció de l’Institut Nacional de Meteorologia.
El fenomen consisteix en un sistema de baixa pressió que es desprèn de la zona polar i es desplaça a més de 5 km d’alçada. Quan aquesta massa d’aire fred entra en contacte amb aire càlid i humit, pot generar cel·les de pluja convectiva d’una intensitat molt elevada. Aquest fenomen es natural al Mediterrani occidental, especialment entre finals d’estiu i la tardor. Podríem posar d’exemple algunes dades registrades fa dècades:
– A les Illes Balears, el 6 de setembre del 1989 van ploure 192mm en 2 hores, provocant 5 morts.
– A Alacant el 1982 i al 1997 hi va haver episodis de precipitació propers a 300mm, causant desenes de morts.
– A Oliva (València) el 3 de novembre de 1987 es va registrar el rècord de pluja més intensa a Espanya, amb 817mm en 24 hores
Quan es parla de pluja, és el mateix parlar de mil·límetres (mm) que de litres per metre quadrat. Així doncs, a Oliva, en un sol dia va caure una columna més de vuit metres d’aigua. Els registres del setembre passat al País Valencià són superiors a 400mm en alguns municipis com Oriola i Ontinyent. El registre a Oriola va ser de 425mm en 48 hores, superior a l’episodi de 1987, quan hi van caure 322mm i que van provocar més de 1.000 morts a la zona. L’anàlisi pluviomètrica de la localitat mostra que, de mitjana, durant un any hi plouen 290mm, cosa que vol dir que en 48 hores es va registrar una quantitat de pluja que gairebé la duplica.
El fet que els impactes de les inundacions hagin estat majors i més recurrents les darreres dècades respon a múltiples canvis en els sistemes fluvials a diversos nivells. A nivell de precipitacions, els efectes del canvi climàtic poden generar episodis de pluges més intenses i, a més, més recurrents. A banda del factor climàtic, però, l’humà té un pes molt important. L’increment de la població provoca que més persones estigui exposades a fenòmens d’inundació i els processos de desforestació i urbanització, que comporten la impermeabilització del sòl, fan que arribi molta més aigua als rius en menys temps, causant riuades més grans i temps de resposta més curts.
Gestionar el territori per reduir el risc d’inundació comporta diferents mesures. Una de les essencials és el coneixement de les zones inundables. Si la població sap que viu en una zona amb risc d’inundació, estarà més ben preparada per afrontar una emergència. A nivell europeu la Directiva 2007/60/CE, d’avaluació i gestió dels riscos d’inundació, va establir que el 2013 les autoritats havien de disposar de mapes de caracterització de zones inundables.
L’Agència Catalana de l’Aigua, s’ha encarregat de definir-les a les conques internes catalanes i aquesta informació es pot consultar en forma de mapa a la seva pàgina web. En cas de conques grans que formen part de diferents comunitats autònomes, les confederacions hidrogràfiques corresponents han publicat les seves cartografies. Aquest és el cas, per exemple, de l’Ebre o el Segura.
Tot i la importància del coneixement de les zones inundables en la gestió del territori, aquesta cartografia s’ha generat durant els darrers 10 anys, fent servir models numèrics que permeten projectar inundacions sobre models d’elevació del terreny. És una informació poc accessible i força fragmentada, tot i que hi ha alguns intents d’unificar els estudis existents, com el Sistema Nacional de Cartografia de Zonas Inundables del ministeri espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació, tot i que es tracta d’una plataforma poc intuïtiva i que no disposa de tota la informació existent.
Una part de la feina està feta, la cartografia de zones inundables, tot i que la seva divulgació i facilitat d’ús poden ser punts importants a millorar. D’altra banda, malgrat els episodis d’inundació dels darrers anys, la resposta política i administrativa ha estat baixa i més aviat reactiva.
No obstant, dimecres passat el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, va donar una bona notícia a una jornada científica organitzada a la capital del Baix Segura: Oriola disposarà d’un centre de recerca europeu per estudiar els fenòmens d’inundació al Mediterrani. Serà un centre de recerca pioner que podria generar informació molt útil per millorar la predicció d’inundacions i la gestió del territori. I tu, ja saps si el teu municipi té zones inundables?
Sergio Gil Villalba (Granollers, 1987) és llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona i MSc in Water Science and Engineering per l’UNESCO-IHE a Delft, Holanda. Professor convidat al Màster de Recursos Minerals i Riscos Geològics (UB-UAB) des de 2013. Ha desenvolupat projectes relacionats amb la gestió dels recursos hídrics a Guatemala. Actualment es doctorand amb el grup de recerca MAiMA de la Universitat de Barcelona, fent recerca en processos de descontaminació d’aigües subterrànies.
