L’aigua subterrània del delta del Llobregat, un recurs clau en episodis de sequera

Fins la dècada dels cinquanta, l'explotació de l’aqüífer del riu va cobrir les necessitats agrícoles, industrials i d’abastiment municipal de bona part de Barcelona i el seu entorn

Una cadena d’esdeveniments iniciada pel descobriment de l’aigua subterrània al delta del Llobregat a finals del s.XIX, esdevé un exemple paradigmàtic de la importància de la gestió dels recursos hídrics i les conseqüències que se’n poden derivar. Decisions empeses per la necessitat d’accés a l’aigua d’aixeta i problemes generats per solucions a problemes anteriors han deixat empremta a la història de Barcelona el darrer segle.

 

L’aqüífer profund del Delta del Llobregat va ser descobert el 4 d’agost de 1894 per Jaume Casanovas i Parellada. Després de fer fortuna a Cuba, Casanovas va començar a conrear els terrenys on ara es troba l’aeroport del Prat. Una sequera que va durar tres anys el va fer cavar un pou profund fins que va trobar aigua a 64 metres de profunditat, permetent el creixement de l’aleshores Colònia Casanovas. L’any 1930 ja s’havien perforat uns 500 pous. Fins la dècada dels cinquanta, l’extracció d’aigua de l’aqüífer del Llobregat va cobrir les necessitats agrícoles, industrials i d’abastament municipal a bona part de Barcelona i el seu entorn de municipis. Durant l’estiu de 1954, l’aigua de l’aqüífer encara representava el 80% dels 280 milions de litres per dia que abastaven Barcelona.

Jaume Casanovas va descobrir un aqüífer artesià surgent, és a dir, un cos d’aigua subterrània sota condicions de pressió que fan que l’aigua brolli sense necessitat de bombeig
Jaume Casanovas va descobrir un aqüífer artesià surgent, és a dir, un cos d’aigua subterrània sota condicions de pressió que fan que l’aigua brolli sense necessitat de bombeig | SEO Birdlife Barcelona

La baixada del nivell d’aigua a l’aqüífer profund, però, es va advertir des de l’any 1946 a raó d’uns 2,50 metres anuals. El 1950 es va assolir un nivell mínim d’11 metres per sota el nivell del mar. En aquell moment es van produir restriccions a l’abastament d’aigua i l’empresa concessionària va començar a estudiar estratègies per fomentar la recàrrega de l’aqüífer i aprofitar l’aigua del Llobregat. Arran del problema d’abastament de la dècada dels cinquanta, el 1959 el govern franquista aprovava la “Ley del Ter” per transvasar aigua d'aquest riu per a subministrament d’aigua d’aixeta a l’àrea metropolitana de Barcelona. Tot i que inicialment es fixà un cabal mínim de 3.000 litres per segon al seu pas per Girona, la pressió sobre el riu ha anat augmentant. Els darrers anys, el 75% del cabal del Ter ha estat transvasat cap a Barcelona, problema que il·lustrà el biòleg Ramon Folch amb la frase “el Ter neix a Ull de Ter i desemboca a Santa Coloma de Gramenet”.

 

L’estat actual del transvasament i el seu futur son un tema digne d’una discussió pròpia. En qualsevol cas, des que va esdevenir operatiu, el 1967, les reserves subterrànies del Llobregat van començar a ser molt menys explotades. Paral·lelament, es van adoptar mesures per recuperar l’aqüífer del Llobregat ja que les seves reserves, superiors als 60hm3 d’aigua potable, son un recurs estratègic per la seguretat hídrica a Barcelona. La primera mesura va ser la recàrrega directa al llit del riu Llobregat per accelerar el procés d’infiltració natural de les aigües en el tram de Pallejà a Molins de Rei. La segona mesura va consistir en la recàrrega artificial de l’aqüífer amb aigua tractada a través de 13 pous que SGABSA (l’actual Agbar) gestiona a Cornellà de Llobregat. Aquestes mesures encara es continuen aplicant i han aconseguit la recuperació dels nivells d’aigua subterrània.  

Mapa de ubicació del Delta del Llobregat i estratègies de recuperació a la segona meitat del segle XX
Mapa de ubicació del Delta del Llobregat i estratègies de recuperació a la segona meitat del segle XX | Josep Ferret i Pujol

 

D’altra banda, el desenvolupament urbanístic de Barcelona i altres municipis com Castelldefels, l’Hospitalet de Llobregat i el Prat de Llobregat durant la segona meitat del s.XX va produir un increment en la infraestructura subterrània: construcció de soterranis, aparcaments... Les esmentades estratègies per la protecció de l’aigua subterrània (transvasament del Ter i mesures de recuperació a l’aqüífer), van provocar un increment de les reserves d’aigua subterrània i, per tant, la pujada dels nivells freàtics, però les construccions subterrànies no l’havien previst, fet que va donar lloc a inundacions a partir de la dècada dels 80. Paradoxalment, en alguns casos es va haver de bombar l’aigua per aconseguir un descens local dels nivells.

 

Dècades més tard, durant l’ampliació del port de Barcelona, es va tocar una capa d’argiles que actuava com barrera que evitava l’entrada d’aigua de mar a l’aqüífer profund. El seu trencament va obrir les portes a l’entrada d’aigua de mar, fet que va resultar en la salinització de bona part de les reserves subterrànies. Davant d’aquest fet, l’ACA i AMB van instal·lar una barrera hidràulica per aturar l’entrada d’aigua de mar i restaurar la qualitat de l’aigua subterrània. Aquesta infraestructura està formada per una filera de 14 pous on s’injecta aigua tractada provinent de la depuradora del Prat de Llobregat. El projecte es va posar en marxa en dues fases: l’any 2007, durant un episodi de sequera, i l’any 2010. Tot i que els efectes positius de la barrera hidràulica es van notar en poc anys, la crisi econòmica va obligar a reduir el funcionament de la barrera a episodis puntuals de sequera. L’any 2018, però, un acord entre l’ACA i l’AMB va restablir-lo, amb diferents prioritats segons l’estat de les reserves convencionals.

Mapa de salinitat per entrada d’aigua de mar a l’aqüífer del delta del Llobregat. La recuperació de qualitat entre el 2009 i el 2013 és gràcies a la barrera hidràulica

Mapa de salinitat per entrada d’aigua de mar a l’aqüífer del delta del Llobregat. La recuperació de qualitat entre el 2009 i el 2013 és gràcies a la barrera hidràulica
Mapa de salinitat per entrada d’aigua de mar a l’aqüífer del delta del Llobregat. La recuperació de qualitat entre el 2009 i el 2013 és gràcies a la barrera hidràulica | CUADLL

 

A dia d'avui, l’ús d’aigua de l’aqüífer del Llobregat es estratègic per la gestió d’episodis de sequera, com va succeir l’any 2007-08. En un escenari on el transvasament del Ter està sent debatut, l’aigua de l’aqüífer torna a esdevenir un recurs fonamental. Per aquest motiu, desenvolupar projectes que millorin la seva gestió i la seva qualitat son una garantia per la seguretat hídrica a curt i mig termini.

 

Des de la seva descoberta, l’aqüífer del Delta del Llobregat ha sofert problemes d'escassedat i contaminació de l’aigua que han estat solucionats a través de polítiques i accions enfocades vers la gestió de l’aigua. Els exemples de les inundacions a infraestructures subterrànies o les excavacions per l’ampliació del port, l’acció humana fins i tot ben planificada, no està lliure d’exercir impactes negatius al medi ambient o als sistemes humans. Per això l’aposta per una gestió integral del recurs hídric, tant a nivell institucional com a través de la recerca, esdevé una necessitat per assegurar la disponibilitat d’aigua al futur.

 

Cal destacar, en els darrers anys, els esforços d’institucions com Aigües de Barcelona, l’Agència Catalana de l’Aigua, el Grup d’Hidrologia Subterrània de la UPC, l’AMB, CUADLL i Aigües del Prat, entre d'altres, per generar coneixement i pràctiques innovadores que permetin optimitzar la gestió dels recursos hídrics al delta del Llobregat, no només per mantenir les reserves subterrànies sinó, per preservar la qualitat d’aquest recurs invisible però estratègic.

 

 

Sergio Gil Villalba (Granollers, 1987) és llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i MSc in Water Science and Engineering per l’UNESCO-IHE a Delft, Holanda. Professor convidat al Màster de Recursos Minerals i Riscos Geològics (UB-UAB) des de 2013. Ha desenvolupat projectes relacionats amb la gestió dels recursos hídrics a Guatemala. Actualment és coordinador del programa de recerca en clima i hidrologia a l’Institut de Recerca sobre Canvi Climàtic (Guatemala) i candidat predoctoral amb el grup de recerca MAiMA de la Universitat de Barcelona, per fer recerca en processos de descontaminació d’aigües subterrànies.