Fa relativament poc hem après que els microorganismes que viuen als nostres intestins ens poden afectar de diverses maneres. Ens ajuden a digerir certs aliments, com alguns hidrats de carboni vegetals, però també ens protegeixen d’altres bacteris que ens causen malalties gastrointestinals i alhora ens ajuden a desenvolupar el nostre sistema immunitari.
Per tant, hi ha una relació de simbiosi molt important entre els humans i aquestes comunitats que ens habiten. A la vegada, a més, aquests microorganismes es relacionen els uns amb els altres, formant una espècie de “societat” per tal d’obtenir beneficis mutus i establir un cert equilibri entre les diferents espècies.
Tot i que es poden trobar bacteris en tot el nostre tracte intestinal, de la boca al recte, un dels llocs on se’n troben és a l’intestí gros. En aquest darrer tram de l’aparell digestiu hi pot haver fins a cent mil milions de bacteris per gram d’intestí! Aquí hi trobem, majoritàriament, membres de cinc fílums diferents: Firmicutes, Bacteroidetes, Actionobacteria, Verrucomicrobia i Proteobacteria. Tots ells són autòctons de l’intestí gros, és a dir, ocupen un nínxol determinat a l’ecosistema intestinal i perduren durant llargs períodes de temps. Un altre tipus de bacteris que podem trobar són els al·lòctons, és a dir, els que no tenen una funció concreta en aquesta petita “societat” i el pas dels quals per l’intestí gros és transitori.
Un dels aspectes que té més encuriosits els científics és la capacitat de perdurar en el temps de les espècies autòctones que formen el nostre microbioma intestinal. Aquesta estabilitat, a més, és considerada essencial per a la nostra salut i per això s’estan investigant les causes que la fan possible. Per ara, es creu que aquest ecosistema microbià arriba a un equilibri mitjançant, almenys, dos mecanismes oposats: la cooperació entre espècies de bacteris i la competència entre elles tant per les restes d’aliments que no acabem de digerir com pel lloc del nostre intestí on habiten.
Un exemple de cooperació és que una espècie s’alimenti dels productes de rebuig d’una altra i per tant, si la primera creix, la segona se n’aprofiti. Aquestes relacions de cooperació existeixen però han de ser limitades: la mort d’una espècie podria provocar un efecte dòmino en què moltes altres espècies es veurien afectades negativament i també podrien arribar a morir. En canvi, les relacions de competència són les que més afavoreixen l’estabilitat del microbioma; bàsicament eviten que una espècie pugui predominar molt per sobre de les altres i que així cadascuna pugui dur a terme la seva funció beneficial per a nosaltres.
Una forma d’incrementar de manera natural aquestes relacions de competència és augmentar la biodiversitat del microbioma, és a dir, el nombre d’espècies que el formen. Se sap que la biodiversitat dels ecosistemes terrestres, com una selva, és fonamental pel seu bon funcionament: doncs bé, aquesta idea es pot estendre als nostres budells.
Malauradament, sembla que la dieta industrialitzada va en contra d’aquesta biodiversitat. Per exemple, la dieta nord-americana, baixa en hidrats de carboni complexos i rica en sucres senzills i greixos, està associada a nivells reduïts de bacteris del tipus Bacteroidetes. Un altre estudi fet en nens de zones rural de Burkina Faso i Itàlia va demostrar que els Bacteroidetes éren molt més abundants en els microbiomes dels nens africans i estaven més especialitzats en alliberar energia de la dieta més vegetal típica dels nens africans.
En el futur proper serà molt important entendre millor l’ecologia -relacions entre diferents espècies i entre el medi- del microbioma humà. Això ens permetrà fer-lo servir –o fins i tot manipular– per ajudar-nos a millorar la nostra salut i evitar algunes malalties associades amb el mal funcionament del nostre microbioma, com l’obesitat o la diabetis. De totes maneres, segurament per assolir aquest benefici també caldrà tenir més cura de la nostra dieta, recuperar la ingesta de vegetals que s’ha vist minvada en els últims temps i reduir el consum d’aliments o begudes d’alt contingut en sucres simples.
Toni Escales Bordoy (Santanyí, 1991) és llicenciat en Enginyeria Química per la Universitat de Barcelona i màster i doctor en Enginyeria Química i Biològica per la Universitat de Colorado-Boulder (Estats Units), especialitzat en salut, microbiologia i dispositius genètics sofisticats.
