Diverses espècies de vespa parasitoide, és a dir, que ponen els ous a l’interior dels seus hostes, que serviran d’aliment per a la seva descendència, tenen la capacitat de forçar les aranyes a teixir les seves teranyines d’una forma especial, que serveixi per sostenir el capoll de la pupa de vespa quan acabi de matar el seu hoste i tingui lloc la seva transició cap a l’etapa adulta.
William Eberhard, de l’Institut de Recerca Tropical Smithsonian, als Estats Units; i Marcelo Gonzaga, de la Universitat Federal d’Uberlàndia, al Brasil, han recollit proves que aquesta “zombificació” de les aranyes inclou introduir canvis en els mecanismes de construcció de les teranyines a través d’una forma modificada d’una hormona de la mateixa aranya, l’ecdisona, que controla la muda dels insectes.
Segons expliquen a la revista ‘Biological Journal of the Linnean Society’, els dos científics van examinar tots els informes sobre les espècies de vespa que es pensa que “zombifiquen” aranyes arreu del món, i van començar a veure patrons que no s’havien observat anteriorment i que apunten a l’ús de l’ecdisona.
Cada espècie de vespa pot introduir tota una sèrie de canvis en les teranyines de les espècies d’aranyes que els serveixen d’hoste, sigui en la seva ubicació o en els elements del seu disseny que, finalment, no ha de servir perquè l’aranya s’alimenti sinó perquè el capoll de la vespa tingui un lloc amagat i estable on reposar. La manera com es duu a terme aquesta “possessió” és espectacular perquè la larva de vespa, de fet, no té contacte directe amb el sistema nerviós de l’aranya sinó que viu a la superfície del seu abdomen. El que fa, doncs, és injectar substàncies a l’hemolimfa, la “sang” dels invertebrats, perquè arribin al seu sistema nerviós central a través de l’aparell respiratori.
Segons explica Gonzaga a la pàgina web de l’Institut Smithsonian, els estudis “suggereixen que a vegades les teranyines induïdes per les vespes s’assemblen a les que les aranyes sense parasitar construeixen just abans de mudar l’exoesquelet“. Aquesta observació, combinada amb el descobriment d’aranyes que havien construit teranyines d’aquest tipus i que tenien altes concentracions d’ecdisona als seus cossos, fa pensar que “els efectes de la larva de vespa podrien ser presents al sistema nerviós de la vespa, en forma del seu comportament en resposta a l’hormona que controla el seu cicle de muda”, diu Gonzaga, que afegeix que “‘hackejant’ aquest sistema, les vespes s’asseguren la seguretat de la seva descendència a costa del seu hoste”.
Eberhard, per la seva banda, diu que “ara que tenim un mecanisme proposat, podem fer-nos més preguntes”. En aquest sentit, explica que “com que les línies a les teranyines són registres precisos del seu comportament, podriem estudiar la ‘zombificació’ en un detall sense precedents mirant les línies de les teranyines”. “La larva probablement canvia la construcció de la teranyina de muda de l’aranya per aconseguir més protecció”, explica Eberhard. “Els mecanismes que permeten obtenir aquestes modificacions addicionals poden resultar de diferències en el temps o les quantitats d’ecdisona, o modificacions en les mateixes molècules d’ecdisona, però encara no s’han documentat”.
