Els humans som molt més grassos que els nostres parents primats més propers, tot i que compartim un 99% de l’ADN. Segons afirma un nou estudi fet per científics de la Universitat de Duke, als Estats Units, aquesta diferència és causada per un canvi molt antic en la forma com s’emmagatzema el nostre ADN a l’interior de les cèl·lules de greix i que va reduir la nostre capacitat de convertir greix “dolent” -el blanc, que és una reserva de calories- en “bo” -que en consumeix.
Molt abans que l’obesitat es convertís en una epidèmia a causa dels canvis en la nostra alimentació i en l’estil de vida que duem, els humans ja érem els més grassos de la família. Tot i tenir un ADN gairebé idèntic, els resultats d’aquest estudi, publicats a la revista ‘Genome Biology and Evolution’, apunten a petits canvis en el genoma però que van tenir uns efectes molt destacables: mentre els altres primats tenen un índex de greix corporal que no arriba al 9%, el límit inferior d’un humà sa és d’un 14% i es considera saludable tenir-ne fins a un 31%.
Per esbrinar com es va produir això, els investigadors van comparar mostres de greix humà, de ximpanzé i de mico rhesus, un parent més llunyà, analitzant el seu genoma i com està empaquetat. Normalment, la majoria de l’ADN d’una cèl·lula està condensat al voltant de proteïnes i molt comprimit, amb molt poques regions prou soltes com perquè la maquinària cel·lular capaç d’activat i desactivar gens hi pugui accedir.
Al greix dels ximpanzés i els rhesus, però, els científics van trobar que hi havia 780 regions de l’ADN que eren accessibles però que, en el cas dels humans, ja no. Examinant-les, van identificar un fragment de cosi que intervé en la conversió dle greix blanc en greix marró. Si el greix blanc, que forma la majoria del que tenim al cos, emmagatzema energia, el marró està especialitzat en cremar calories per generar calor i mantenir una bona temperatura. Quan les regions del genoma que permetien convertir el primer tipus en el segon van quedar bloquejades, els humans vam ser condemnats a ser els grassos de la família.
Els humans, com els altres primats, necessitem el greix per protegir els òrgans vitals, aïllar-nos del fred i tenir una reserva que ens impedeixi morir de gana, però els investigadors sospiten que nosaltres, des de fa molt de temps, en necessitem per encara una altra raó: per tenir una font d’energia per als nostres cervells, que es van anar fent més exigents a mesura que creixien.
Durant els 6-8 milions d’anys que ens separen dels ximpanzés, els cervells dels humans han multiplicat per tres la seva mida mentre que, en el cas dels nostres cosins, es mantenia pràcticament igual. El teixit cerebral és el que més gasta proporcionalment de tot el cos, i emmagatzemar energia en forma de greix blanc en comptes de gastar-la amb el marró, com feien els nostres avantpassats, ens podria haver donat un avantatge evolutiu molt important.
Tenint en compte que el greix marró serveix per cremar calories, però, alguns investigadors estan mirant de trobar la manera de revertir aquesta pèrdua de capacitat i fer més fàcil aprimar-se. Probablement les diferències genètiques entre els humans i la resta de primats en aquest aspecte serviran, algun dia, per ajudar pacients amb obesitat, tot i que encara hi ha molt de camí per recórrer abans no s’arribi a conèixer exactament, si és que s’aconsegueix, quins gens s’han d’activar i desactivar per restaurar una característica perduda fa tant i tant de temps.
