Els humans de fa 400.000 anys ja guardaven els aliments per menjar-se'ls més tard

Les restes d'ossos trobades a una cova d'Israel demostren que la planificació de la dieta en la nostra espècie va començar molt abans que no ens pensàvem
Reproducció artística d'humans primitius
Reproducció artística d'humans primitius | Domini Públic

Els primers Homo sapiens, que van viure fa uns 400.000 anys, ja tenien prou capacitat de previsió com per avançar-se a les necessitats que podrien tenir en el futur i emmagatzemar menjar per quan els fes més falta. Si fins ara s'havia pensat que aquest tipus de planificació no s'havia desenvolupat fins més endavant, les darreres proves trobades a una cova d'Israel demostren, segons un equip internacional de científics amb una participació important de catalans, que els humans primitius que hi vivien ja guardaven els ossos dels animals per tenir reserves d'aliments per a més tard.

 

Al jaciment de la cova de Qesem, a dotze quilòmetres a l'est de Tel Aviv, els investigadors van trobar restes d'animals que tenien marques que, quan van ser analitzades, es van identificar com a derivades de la preservació i el consum diferit. Segons afirmen els científics, que han publicat els resultats de les seves investigacions a la revista 'Science Advances', els talls dels ossos s'expliquen perquè, després de guardar els ossos un temps, la pell que els cobria s'assecava i calia fer un esforç més gran per retirar-la. Aquells avantpassats nostres, al cap i a la fi, apreciaven molt el moll dels ossos, que no només és ric en greixos i molt nutritiu sinó que, segons un estudi recent, podria haver tingut un paper cabdal en el desenvolupament del nostre cervell i, per tant, en la nostra humanitat.

Algunes de les marques a les restes d'ossos de Qesem que van ser analitzades
Algunes de les marques a les restes d'ossos de Qesem que van ser analitzades | Science Advances / Universitat de Tel Aviv

 

Entre les més de 80.000 restes d'ossos trobats a la cova que es van analitzar, el 78% tenien marques de talls que concordaven amb aquest esforç suplementari causat pel seu emmagatzematge. Això contrasta amb el que s'havia pensat fins ara: que el moll de l'os es menjava de manera immediata, un cop s'havien retirat i consumit els teixits tous. Els habitants de Qesem, que tenien predilecció per les daines, s'enduien les potes i els cranis dels animals que caçaven fins la cova, mentre que la resta de l'animal era consumit al mateix lloc on havia mort. Les restes que eren traslladades fins el refugi d'aquests humans primitius eren guardades per a més tard i, per tant, costaven més de pelar per trencar els ossos i menjar-se'n el moll. Segons els investigadors, que van fer proves de conservació, els nutrients podrien haver aguantat fins a nou setmanes després de la mort de l'animal.